La situació crítica de congestió que afecta la cruïlla de París/Enric Granados, posada de manifest a l’audiència pública del districte

Posted on Updated on

Imatges presentades l’1 de febrer a l’Audiència pública del districte de l’Eixample.

En el decurs de l’audiència s’ha recordat que la cruïlla situada entre els carrers París i Enric Granados només conserva els dos xamfrans situats a la banda sud, després que els ubicats al costat nord fosin suprimits arran de la reconversió del tram en zona peatonal. D’aquests, un es destina a parada de taxis, però, alhora, es fa servir de facto de pàrquing per als taxis fora de servei per part de taxistes clients del bar o’vall d’ouro3, local situat davant, mentre que l’altre xamfrà es troba sempre ocupat.

Aquesta situació provoca la saturació de vehicles i impossibilita les tasques de carrega i descarrega i, pel que fa als veïns, els impedeix estacionar breument per deixar o recollir persones (nadons, gent gran, persones amb mobilitat reduïda, …), maletes o altres objectes pesants, o atendre altres situacions de necessitat.

El trasllat de la parada de taxis a una zona propera però menys congestionada es perfila com una de les possibles solucions per reduir l’impacte desmesurat que actualment afecta aquesta cruïlla.

Anuncis

Imatges de la Barcelona “cutre” (“Cellarer Wine Bar”, Mallorca 211) : la terrassa anul·la la vorera

Posted on

Un altre cas d'invasió d'una terrassa al carrer. Es tracta del"Cellarer Wine Bar", carrer 
Mallorca, 211 (al costat d'E. Granados). 
Han anat desplaçant les taules de la terrassa al mig de la vorera. 
Els parasols enormes cobreixen tota la vorera fins tocar la façana.
Aquí teniu la foto.

Acció veïnal: Plantem unes terrasses a la plaça de Sant Jaume

Posted on

Dia i hora: Dimecres, 24 de gener, 12:00 hores
Lloc: Plaça de Sant Jaume
Convoca: Federació d’Associacions de Veïnes i Veïns de Barcelona (FAVB), Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible (ABTS), Associació Catalana per a la Integració del Cec (ACIC), Plataforma Carrers per a Tothom i la Federació ECOM, amb el suport d’AV i col·lectius.

Aquest dimecres 24 de gener a les 12:00 hores plantarem unes terrasses a la plaça de Sant Jaume com a tret de sortida a les accions reivindicatives emmarcades en la iniciativa ciutadana a favor d’una Ordenança de Terrasses Veïnal que preservi l’espai públic com a dret col·lectiu.

L’objectiu d’aquesta iniciativa és que s’escolti la ciutadania durant el procés d’aprovació dels canvis a la normativa vigent de terrasses que l’Ajuntament de Barcelona i el Gremi de Restauració de Barcelona han pactat bilateralment excloent la ciutadania.

Amb aquest acord s’ha ignorat la veu del veïnat i de les entitats socials, i s’han obviat les propostes incorporades al Manifest Per una regulació de terrasses que preservi l’espai públic com a dret col·lectiu que mig centenar d’entitats vam fer públic. El document reclamava a l’equip de govern i als grups municipals que qualsevol acord de modificació de l’ordenança actual de terrasses havia de prioritzar l’interès generali no el de certs lobbies econòmics que pressionen per privatitzar espais de caràcter col·lectiu en el seu exclusiu benefici.

Dictada una ordre municipal d’enderroc d’una obra no permesa al sobreàtic d’Enric Granados 113

Posted on

  Imatge de la instal·lació situada a la coberta de l'edifici que ara haurà de ser enderrocada.
Un infome emés recentment pels serveis tècnics municipals qüestiona la legalitat de les obres efectuades sobre el sobreàtic de l’edifici situat al carrer d’Enric Granados, 113, i ordena l’enderroc de la instal·lació en no haver-se sol·licitat llicència ni ajustar-se a la normativa urbanística.
Diversos veïns havien manifestat la seva queixa tant per motius estètics com pels perjudicis que provoca als seus habitatges la disminució d’hores de sol diàries a causa de la major alçada de l’edifici.
El procediment administratiu iniciat es troba pendent de rebre al·legacions i no és encara definitiu.

La Favb retreu a Colau haver cedit al Gremi de Restauració per fer una ordenança de terrasses a mida dels restauradors

Posted on

La federació es desvincula de la comissió tècnica de terrasses per no donar legitimitat a un acord pactat als despatxos que perjudica l’interès públic

Anys de reunions i processos participatius per acabar firmant per sorpresa i d’esquenes a les entitats veïnals un pacte per modificar l’ordenança de terrasses on es dona prioritat als interessos privats. La Comissió d’Espai Públic i Terrasses de la Favb ha valorat molt negativament en roda de premsa que l’Ajuntament de Barcelona hagi firmat un acord fet a mida dels interessos del Gremi de Restauració i ha anunciat aquest dijous 14 de desembre que congela la seva participació en la comissió tècnica de terrasses per no donar legitimat a un compromís pactat als despatxos.

La presidenta de la Favb, Ana Menéndez, ha lamentat que “es comprometi l’espai públic per interessos de privats” i ha recordat que el procediment utilitzat en el cas de les terrasses segueix el mateix patró que en la polèmica aprovació del projecte de l’Espai Barça: els lobbies són els que han dictat l’agenda del consistori en detriment de la participació del veïnat. Des de la Favb s’ha criticat amb duresa l’acord sobre terrasses fet públic el passat 5 de desembre al considerar-lo un “tallar i enganxar” de les propostes del gremi. “Els partits han de garantir el dret a l’espai públic i aquest pacte és una subordinació als interessos privats del gremi”, ha afegit el vicepresident de la Favb Joan Balañach.

Davant d’aquesta decisió, agreujada perquè les entitats veïnals ni tan sols han pogut veure el contingut de l’acord firmat, la Favb ha decidit desvincular-se de la comissió tècnica de terrasses al considerar que la presència dels restauradors en aquest òrgan està sobrevalorada en relació amb la de les entitats veïnals. “No volem legitimar un pacte que és lesiu per als interessos públics”, ha remarcat Balañach deixant clar que l’ocupació que genera aquest sector és precària i que la possibilitat d’ocupar més espai que inclou l’acord en els llocs més emblemàtics “prioritzarà els grans operadors en detriment del petit comerç”.

Des de l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible (ABTS), el portaveu Dani Pardo, ha acusat l’alcaldessa, Ada Colau, d’haver caigut “en la trampa del lobby de la restauració fent-nos creure que aquest pacte és el millor per a tothom”. Per la seva banda, la portaveu de Carrers per a Tothom, Montserrat Garcia, ha criticat el reduccionisme intencionat que s’ha fet de la polèmica modificació de l’ordenança de terrasses. “Parlem de drets i de convivència. No és un debat sobre terrasses. El dret a l’accessibilitat de l’espai públic ha de ser una línia vermella i tots els partits estan donant legitimitat a situacions discriminatòries”, ha conclòs.

I per què no un tartan d’ús públic a la Model?

Posted on Updated on

Una pista que envolta l'escenari del KulturStadion davant la Porta de Brandenburg a Berlín,

«Surts de casa i ja estàs corrent. La cosa es complica si vius a l’Eixample de Barcelona. Si vius a l’Eixample ets lluny de l’oxigen, del mar, de Montjuïc, de Collserola, de les escasses catifes verdes.»

 

Sergio Heredia (Periodista) / La Vanguardia 13/12/2017

Des de fa cinc anys, la meva vida atlètica és incòmoda.

M’explico: fa cinc anys ens en vam anar a viure a l’Eixample. 

Cal anar a pams. Córrer està bé. És democràtic. És individualista, qualitat que em distingeix, lamentablement. I sobretot, és econòmic. En diners i en temps. Surts de casa i ja estàs corrent.

La cosa es complica si vius a l’Eixample de Barcelona. 

A grans trets, estàs lluny de l’oxigen. Del mar. De Montjuïc. De Collserola. De les catifes verdes, que a més escassegen. El consistori penja l’etiqueta de catifa verda als trams de gespa del Trambaix. Tan sols conec una persona capaç de córrer
per allí. No soc jo.

El problema va més enllà. No només anem justos d’espais. A sobre, cal pagar per utilitzarlos.

No passa a tot arreu. M’explicaré. Quan em faig una maleta, el primer que hi entren són les sabatilles de córrer i el cronòmetre. En arribar a l’hotel demano un plànol. L’escruto amb intenció: camino buscant espais verds. I pistes d’atletisme.

A les grans ciutats hi ha pistes de tartan. N’hi ha a palades. I són d’ús obert. He corregut en pistes d’atletisme a Berlín, París, Londres, Nova York  o Chicago. Fins i tot a Madrid, a l’àrea de Vallehermoso, aquell espai discutit que avui pot carregar-se a Esperanza Aguirre.

Entres allí i comparteixes l’espai amb parelles que caminen de la mà. Amb avis que troten pels carrers exteriors. Amb nens que descobreixen aquesta disciplina, el tartan.

L’altre diumenge, Toni Muñoz i els formidables companys d’Infografia em descobrien les possibilitats que s’obriran quan s’alliberi l’espai de la Model.

Succeirà al gener. Al cor de l’Eixample podrien florir 14.000 m2 de parc. Una escola d’educació infantil i primària. Un jardí d’infants. Una residència per a la gent gran i una altra per a estudiants. Un poliesportiu.

La construcció del poliesportiu m’enutja. Al cap i a la fi, per jugar a futbol sala o a bàsquet necessitaries un horari i un grapat d’aliats.

Em dic: i per què no hi munten un tartan d’ús públic?

Quants ancians que avui es queden a casa, superats pel cartó pedra que els envolta, agafarien els carrers exteriors de la pista per fer-se llargs passejos? No hi hauria nens a propant-se a l’esport? Que potser no hi hauria runners ocupant l’espai, amb les seves sabatilles i el seu cronòmetre?

És un pensament individualista.

Però la nostra factura sanitària es reduiria, donin-ho per fet.

Sergio Heredia

¿Descorcho yo el cava?

Posted on

“El caso, repito que anecdótico, ilustra como mínimo tres cosas bastante habituales en la restauración y la hostelería: 1) la ligereza con que se puede llegar a contratar, sin contrastar mínimamente si la persona tiene las competencias profesionales para ocupar un puesto de trabajo determinado, tanto da que las haya adquirido vía experiencia o vía formación; 2) que en sectores con gran competencia y en ausencia de salarios mínimos dignos, el empresario es capaz de coger al primero que pasa por la calle, siempre que se avenga a horarios y a precios generalmente abusivos, aunque no sepa abrir una botella de cava, y 3) que el consumidor tiene un nivel de exigencia muy bajo en calidad de servicio. Todo ilustra el tipo de estructura de empresa que existe en algunos sectores, incluido el del turismo low cost, que muchos todavía defienden.”

Modest Ginjoan (Economista)

(La Vanguardia 22/11/2017)

En una de esas comidas que hacemos un grupo de cinco amigos decidimos ir a un restaurante especializado en pollo. Como en ocasiones anteriores, pedimos el menú, con el añadido de que antes de empezar beberemos cava. La camarera nos pregunta qué marca queremos de las dos que tienen, escogemos una y al cabo de un rato llega ella con la cubitera y la botella de cava dentro. Coge la botella con una mano, se mira el cabezal de manera dubitativa mientras con la otra mano muestra un sacacorchos y dice “A ver, ¿ cómo se abre?”, lo que nos deja atónitos a los cinco de la mesa.

Le pregunto una cosa obvia, si no ha abierto nunca ninguna, y me dice que no; le pregunto qué nacionalidad tiene, y me dice que es española; le pregunto si nunca ha bebido cava, y contestación que sí, en fiestas, pero que en su casa las botellas no las abría ella. Le pregunto si quiere que le abra yo la botella, y me dice que sí. Lo hago mientras la camarera descubre que bajo el envoltorio del tapón hay una pequeña estructura metálica. La desenrollo, la saco y a continuación destapo el cava con una mano en el tapón y la otra sujetando la botella. Le doy la botella y nos sirve. La botella que pedimos un poco más tarde ya la destapa ella.

La anécdota no tiene más importancia que la sorpresa que nos provocó que un camarero (en este caso camarera) desconociera una cosa tan elemental en el servicio de restauración como destapar una botella de cava. Que eso pase en el llamado país del cava resulta muy raro, y que pase en un restaurante que en su carta ofrece cava, todavía más.

No, no piensen que echaré la culpa de esta situación anecdótica a la atenta y simpática camarera que gracias a la clientela aprendió cómo se destapaba una botella cava. La joven, de entre 25 y 30 años, quizás hacía por primera vez ese trabajo y vete a saber con qué tipo de contrato, cuánto cobra y qué tipo de incentivos tiene.

Como el hecho es que, trabajando en un restaurante, la camarera ni ha recibido ninguna formación (si es que hace falta) ni conoce cómo hacer una cosa elemental como destapar una botella, la atención la tenemos que poner en el contratante. El caso, repito que anecdótico, ilustra como mínimo tres cosas bastante habituales en la restauración y la hostelería: 1) la ligereza con que se puede llegar a contratar, sin contrastar mínimamente si la persona tiene las competencias profesionales para ocupar un puesto de trabajo determinado, tanto da que las haya adquirido vía experiencia o vía formación; 2) que en sectores con gran competencia y en ausencia de salarios mínimos dignos, el empresario es capaz de coger al primero que pasa por la calle, siempre que se avenga a horarios y a precios generalmente abusivos, aunque no sepa abrir una botella de cava, y 3) que el consumidor tiene un nivel de exigencia muy bajo en calidad de servicio. Todo ilustra el tipo de estructura de empresa que existe en algunos sectores, incluido el del turismo low cost, que muchos todavía defienden.