Enric Granados no es rendeix

Posted on

Publicat a El Periódico de Catalunya (5 abril 2021)

HELENA LÓPEZ

El carrer d’Enric Granados, a l’Antiga Esquerra de l’Eixample, una de les primeres vies pacificades del districte, dimecres passat.

Els veïns del, malgrat tot, encantador carrer d’Enric Granados –exemple d’allò en què no s’ha de convertir la nova superilla de l’Eixample, en paraules de la regidora Janet Sanz- no es resignen a viure sotmesos a les terrasses i alcen la veu per intentar

L’aclaparadora resposta a la convocatòria en plenes vacances de Setmana Santa –un dia abans i sense marge horari: «demà [pel dimarts 30 de març], a la una del migdia»- és bona mostra del grau de preocupació dels veïns del malgrat tot encantador carrer d’Enric Granados. Una via que els que l’habiten no es resignen a donar per perduda, com intueixen, per les seves declaracions, que han fet els seus governants. Les paraules de la tinenta d’alcaldia d’Urbanisme, Janet Sanz, el 12 de març a la roda de premsa de presentació de la suspensió de llicències als carrers i places de la nova superilla de l’Eixample «perquè no es converteixin en un altre Enric Granados» van fer desconfiar, i de quina manera, els residents d’aquesta zona.

«Fa la sensació que ja els va bé donar aquest carrer per perdut, que els veïns marxem i això es converteixi en un parc temàtic de bars i restaurants amb grans terrasses, on els turistes experimentin des dels seus pisos turístics com era viure a l’Eixample mentre celebren les seves fes- tes als interiors de l’illa», resumeixen el seu malestar reunits, drets, al tram entre la Diagonal i París.

Imatge traïdora

Malgrat la seva aparença de carrer per als vianants, el degoteig de cotxes, motos, furgonetes, bicis i d’un temps ençà també patinets que giren des de la Diagonal és constant, com confirma Montse Calvo a la porta de la seva bonica floristeria, un d’aquests comerços de barri cada dia més infreqüents a una via en què, cada vegada que tanca un negoci per no poder assumir l’astronòmica pujada del lloguer, obre un restaurant.

L’últim exemple és el local on durant 40 anys hi va haver el Video

Instant, el videoclub més antic d’Espanya, obligat a deixar el carrer després de no poder assumir un augment de lloguer del 250%. Als baixos que van quedar buits després de la mudança hi ha ara, com no, un restaurant. I per acabar de fotografiar com funciona la gentrificació, per fer lloc a la terrassa de l’establiment, han tret un banc públic, un clàssic a la capital catalana.

Malgrat el diagnòstic crític compartit per tots, hi ha alguna cosa més que els uneix: no volen resignar-se a ser un cas perdut i tenen moltes ganes de denunciar una situació que estan decidits a revertir. «Farem soroll fins que això passi», adverteixen els residents. A aquesta trobada improvisada convertida pràcticament en assemblea veïnal hi han assistit vuit veïns d’edificis i trams del carrer diferents, cada un amb els seus problemes concrets, tot i que tots assenteixen davant l’explicació de la resta.

La regidora d’Urbanisme, que textualment va parlar de la necessitat de suspendre llicències a la nova superilla per «preservar l’equilibri comercial i evitar la gentrificació i el monocultiu de l’estil d’Enric Granados», no és l’únic membre del govern municipal que ha parlat d’aquest carrer en aquests termes. El regidor de l’Eixample, Jordi Martí, va respondre a les veïnes Rosa Janer i Cristina Català Puigbò, les dues a la cita d’aquest dimarts, que la situació d’Enric Granados «ve de lluny» i «alerta i posa sobre avís dels perills que comporta treure els cotxes dels carrers [el seu objectiu a tot el districte], una cosa que pot fomentar un monocultiu si no es gestiona bé».

Una descripció amb què les dues residents estan d’acord, però troben a faltar un pla per revertir aquesta situació, que de moment no està sobre la taula. «No perquè la situació vingui de lluny cal considerar-la insalvable», remarquen, i parlen d’un problema de salut pública (i mental). «El soroll és insuportable», assenyalen tots, els qui viuen amb el temor que acabi el toc de queda i tornin les gresques nocturnes en unes terrasses que la Covid ha fet encara més grans.

Desequilibri brutal

«Ningú està en contra dels restaurants –volen deixar molt clar–, el problema és el desequilibri brutal: hi ha 80 terrasses i restaurants consecutius. A més a més, és un tipus de local principalment de grans negocis que han expulsat els negocis tradicionals, que no poden competir amb les cadenes.»

Josep Maria Montseny, un altre dels veïns a l’assemblea espontània de la plataforma SOS Enric Granados, apunta al futur immediat. «Aquest estiu no podem viure la mateixa situació que el passat amb les terrasses ampliades. Cal limitar horaris i aforament, i que la Guàrdia Urbana actuï», apunta, i assegura que se senten ostatges de la crisi del sector. Són conscients que en aquest moment és impopular criticar els excessos de les terrasses, però no volen pagar els plats trencats, cosa que, en part ja estan fent.

“El Restaurante Bellavista del Jardín del Norte (Enric Granados, 86) cierra, y el local se traspasa por un millón de euros, una cantidad mensual fija más un porcentaje de la facturación mensual; la suma total por el traspaso se acercaría al millón de entrada más 20.000 euros al mes”

Posted on Updated on

Font: Ignasi Jorro

Crónica Global 21.06.2019

Lionel Messi dice basta. El delantero del FC Barcelona ha echado al cierre a la mínima operativa que quedaba de su restaurante, Bellavista del Jardín del Norte, y ha salido (por ahora) del negocio de la restauración. El astro argentino y Grupo Iglesias, socios en el fallido bufé situado en la calle Enric Granados de Barcelona, han colocado el local en el mercado.

Según han informado fuentes del sector inmobiliario, el jugador y los Iglesias ofrecen el traspaso del negocio por un millón de euros, una cantidad mensual fija más un porcentaje de la facturación mensual. La suma total por el fracasado negocio de Messi y los veteranos de la restauración barcelonesa se acerca al millón de entrada más 20.000 euros al mes. ¿Qué éxito ha tenido? “Hasta el momento, poco. Los gestores no han conseguido que nadie pague ese precio. Se trata de una salida demasiado cara, ya que el local está situado en una calle peatonal, sí, pero no alcanzará la caja necesaria para cubrir la inversión”, han alertado las mismas voces.

Eventos privados

Lo factual es que el Bellavista Jardín del Norte dejará de estar vinculado a los Messi y a los Iglesias cuando aparezca un inversor. Ocurrirá este hecho ocho meses después de que el bufet cerrara tras apenas dos años en operación. Bajó la persiana el cenador pese a su popularidad. Las fuentes consultadas insisten en el elevado alquiler del local, la excesiva inversión inicial y la mala planificación como causas. Sea cual fuere el motivo, en aquel momento los gestores del primer negocio de restauración de los Messi anunciaron que el local continuaría como espacio para eventos y cátering.

Castelldefels, sí

El pinchazo del internacional argentino en el centro de Barcelona pone fin a la aventura de Messi en la restauración, aunque temporalmente. La familia del jugador ya prepara la apertura de un bufé de 1.000 metros cuadrados y capacidad para 100 personas en la confluencia del paseo Marítim de Castelldeferls con la calle 3. El espacio, que cuenta con licencia, se encuentra en obras. Se espera que los trabajos terminen a final de año, momento en el que el jugador y sus allegados volverán a probar suerte en el negocio del paladar.

En esta ocasión no se harán acompañar de Grupo Iglesias, los veteranísimos de la restauración de Barcelona. El conglomerado barcelonés está al timón de exitosos bufés como la icónica marisquería Rías de Galicia, Cañota o Espai Kru. Asimismo, se encuentran al mando de El Barrio, una aglomeración de los superrestaurantes Tickets; Bodega 1900; Niño Viejo; Pakta y Hoja Santa con los hermanos Adrià, amén de Enigma, donde solo gestionan y no participan en la sociedad.

“Quan la mediterraneïtat peixeja”

Posted on

«L’afer de les terrasses de bar a Catalunya ha encapçalat el clam popular contra les mesures antipandèmia.

Una vergonya tremenda»

Xavier Roig (Diari ARA, 19/03/2021)

Com molts de vostès es poden imaginar, estic a una distància considerable del model ideològic i social que propugnen els membres de Catalunya en Comú. Detesto el progressisme incompetent i postural que s’ha instal·lat a Catalunya d’ençà de la mort de Franco. Ara l’Ajuntament de Barcelona ha dictat que els nous espais de vianants, que apareixeran arran de la limitació de la circulació de cotxes, no podran ser envaïts per terrasses de bar. I, ves per on, aquesta prevenció la trobo magnífica. De la mateixa manera que trobo adequada la política de limitació al turisme de masses que es practica de fa uns anys. Tot plegat ens hauria de fer reflexionar: allò que en altres ciutats europees encapçala fins i tot la dreta, aquí es deixa en mans d’una esquerra tocatimbals que aprofita, de passada, per engaltar-nos dins del lot altres aspectes gens desitjables.

L’afer de les terrasses de bar a Catalunya ha adoptat un caire grotesc. Ha encapçalat el clam popular contra les mesures antipandèmia. Una vergonya tremenda. És un, entre molts, dels signes d’espanyolització -ergo, degradació d’hàbits europeus- que afecten la societat catalana. Recordo, ja fa massa temps, quan d’aquest estil de vida en fèiem befa. “A Madrid sempre estan al bar. No treballa ningú!” Hem passat a fer gala d’una mediterraneïtat descordada i trabucaire. 

El món deu molt al Mediterrani. Als antics: grecs i romans. També a les innovacions del Mediterrani medieval: comerç, banca, assegurances, comptabilitat per partida doble, art, Renaixement… Però nosaltres tenim un mèrit nul en tot allò que van fer aquells que van ocupar l’indret on ara habitem. Vivim d’una renda, d’un pretendre lluir reputació, que se’m fa al·lucinant. La realitat és que, excepte algunes excepcions, la nostra contribució actual al món modern i al progrés és molt magra. Que hi ha excepcions? Sens dubte. Però fixin-se que sempre que es rifa una demanda de “solidaritat” sempre hi som nosaltres, parant la mà.

Catalunya havia optat, en el passat, per una mediterraneïtat enraonada. Aquella que no feia ostentació d’aquesta condició, perquè en coneixia les limitacions. Altres indrets han reeixit en aquesta intenció. Si mai viatgen pel sud de França o pel terç nord d’Itàlia s’adonaran que intenten posar l’accent més en el seu vessant europeu productiu, modern, industrial i de comerç –és a dir, aposten per uns valors actuals– que no pas estimular una mediterraneïtat que, ja m’ho permetran, fa un tuf d’insolvència insuportable. A partir d’un moment determinat, que jo situo arran de les Olimpíades, Barcelona va voler trencar amb la tradició fabril i va optar per una mena d’economia de xaranga -un Lloret a l’engròs- que, ara, ens adonem que és més pròpia de país en vies de desenvolupament. El país va seguir l’estratègia. I Catalunya ha passat de ser “el nord del sud” a liderar “el sud del nord”. El país fa dècades que no va bé. Ha optat per la via del cofoisme i de l’orgull injustificats que caracteritza els tocats per una certa ganduleria.

Tot això és la meva opinió, evidentment. Però si agafem les dades de l’Idescat observarem que el subsector del comerç d’allotjaments, menjars i begudes (hotels, bars i restaurants) representa el 9% de la facturació del sector serveis a Catalunya. A França és el 3,5% i a Itàlia el 5%… i a Espanya el 8%! Vostès mateixos.

Tanco com he començat. Abans de la pandèmia vaig haver de passar per la plaça Reial –feia molts anys que no hi havia estat, i espero no haver-hi de tornar mai més–. L’indret entranyable per on havien circulat carruatges i cotxes des de temps immemorials s’havia “recuperat per al vianant”. Ara era un aquelarre de terrasses farcides de gent que, entre “paelas” insalubres i tapes mediocres, aplaudien, complaguts, uns saltimbanquis que gesticulaven al centre de la plaça. Tot molt mediterrani.

Xavier Roig

Suspensió temporal de llicències al tram Consell de Cent/plaça del Doctor Letamendi del carrer Enric Granados

Posted on Updated on

La comissió de govern de l’Ajuntament de Barcelona ha decretat una suspensió de llicències i permisos d’obres per un any als carrers i places de la futura superilla de l’Eixample.

La suspensió inclou el tram Consell de Cent/plaça del Doctor Letamendi del carrer Enric Granados

Amb l’objectiu de preservar l’equilibri comercial de la zona i evitar com a efecte secundari la gentrificació, s’impedirà en els trams afectats la nova implantació de locals d’oci musical, restauració i comerç alimentari.

L’ajuntament ha anunciat que es vol evitar la saturació de determinats tipus de negocis, essencialment de restauració i alimentaris, que poden veure’s atrets per la nova aposta urbanística.

En concret, es blinda perquè no es converteixi en un cas tipus Enric Granados, en paraules de la regidora d’Ecologia i Urbanisme, Janet Sanz.

Considerem que aquesta mesura era urgent i necessària, però cal exigir que la moratòria s’estengui a TOT EL CARRER ENRIC GRANADOS.

Cal aconseguir que la suspensió de llicències abasti també la resta de carrer, que es troba en una situació de fragilitat igual o pitjor que els trams ara suspesos.

Carrer d’Enric Granados: un desequilibri crític entre terrasses i veïns

Posted on

Publicat a Esquerra Eixample

(Butlletí de l’Associació de Veïns i Veïnes de l’Esquerra de l’Eixample, Desembre 2020, Número 99)

« Molts comerços han tancat els darrers anys, d’altres han hagut de marxar –molts davant la impossibilitat de pagar uns lloguers desorbitats, com és el cas de l’emblemàtic “Vídeo Instant”; són uns preus que només poden assumir les grans cadenes DE restauració, tapes i oci nocturn».

Els veïns i veïnes del carrer d’Enric Granados volem manifestar la nostra preocupació per la situació del carrer davant l’increment d’establiments de bars de tapes i restauració els darrers mesos i anys amb les seves respectives terrasses.

El carrer s’ha convertit en una zona de restauració i d’oci nocturn en detriment del comerç tradicional –obligat a tancar o a canviar d’ubicació– i de la convivència amb els veïns i veïnes afectats pels efectes que produeix la massificació de terrasses i els seus horaris (majoritàriament nocturns).

Molts comerços han tancat els darrers anys, d’altres han hagut de marxar –molts davant la impossibilitat de pagar uns lloguers desorbitats, com és el cas de l’emblemàtic “Vídeo Instant”; són uns preus que només poden assumir les grans cadenes de restauració, tapes i oci nocturn.

Hem hagut de veure com la restauració amb les seves terrasses s’han fet amos i senyors del carrer. I han arribat per quedar-se, per fer negoci i per créixer. Hem estat testimonis de com es desmuntava el mobiliari urbà –cadires i bancs– i es retiraven arbres per posar en el seu lloc les cadires i les taules d’una nova terrassa. Tot davant de la mirada impotent del veïns, conscients de la desigualtat de forces i que ens tocarà ser David contra Goliat. Conscients també de la poca –o nul·la– empatia i escolta que trobarem i trobem des de fa anys en l’administració i les autoritats competents: hi ha algú a l’altra banda?

Què volem i què demanen?

Tornar al just equilibri del que hauria de ser el carrer, amb un pla que fomenti l’establiment del comerç tradicional i no l’obligui a marxar, i que reguli l’adjudicació de noves llicències d’establiments de bars i restauració. I si cal revertir el que s’ha fet malament –llicències actuals i sense mesura per a les terrasses–, ser valents i fer-ho. Segur que l’Ajuntament hi trobarà solucions, com les ha sabut trobar per a altres àmbits.

Bé se n’han trobat per regular el trànsit, la circulació de vehicles contaminats, etc. No pot ser que el carrer tingui 80 establiments de bars i restauració, i que en trams com ara el comprès entre els carrers Provença i Mallorca el nombre sigui de 13 establiments amb un seguit de terrasses (13) sense cap distància a les dues bandes de vorera.

Estem parlant d’un problema de soroll nocturn, de contaminació acústica i ambiental, de brutícia, de salut pública i de convivència. El soroll de l’oci nocturn ens afecta en la nostra vida diària. No ens deixa dormir, i ens obliga a trucar, nit sí nit també, a la guàrdia urbana. Però seguim igual…

La pandèmia i les restriccions han obligat a tancar els bars i les terrasses en el primer confinament. Quan van obrir de nou vam veure i viure l’ampliació dels espais destinatsa les terrasses. I amb total incredulitat vam ser testimonis de la seva gentrificació i massificació, del no guardar ni respectar cap mena de distància entre taules i terrasses diferents, i dels grups de gent dreta a la vorera i davant les portes de les finques, bevent i esperant torn per seure a la terrassa. Estem parlant del mes de juny, juliol i agost, però també de setembre i octubre. Aquests darrers, uns mesos en què es demanava responsabilitat a tots i restringir les trobades de grups. Si les autoritats públiques i els epidemiòlegs volien saber on i com es contagiava la gent, només calia que vinguessin a veure-ho al carrer Enric Granados, entre Provença-Mallorca, a la plaça del Doctor Letamendi i a altres punts del carrer. Ara, amb la nova reobertura, tornarem a patir la mateixa situació.

Estem parlant d’un problema de convivència, de mobbing als veïns a causa de la massificació i el soroll nocturn de les terrasses, de salut pública. Però també estem parlant del model de barri i de ciutat que volem.

Demanem visió i llums llargs, perquè els desgavells que han passat i estem vivint i patint al carrer d’Enric Granados són només l’embrió del que pot passar i passarà a curt termini en altres carrers i zones de l’Eixample i de la ciutat, per a desgràcia de tots els seus veïns.

SOS CARRER ENRIC GRANADOS

El veïnat d’Enric Granados vol que es revisi ara la concessió a les terrasses

Posted on

Els veïns i veïnes del carrer Enric Granados demanem a l’Ajuntament que aprofiti el parèntesi actual que suposa la declaració d’estat d’alarma perquè es revisin a fons els criteris municipals de concessió d’espais a l’hostaleria, atès les conseqüències negatives que les normes extraordinàries en suport a aquest sector empresarial estan comportant sobre el benestar i la salut de la població resident a la zona.

Ens sentim desvalguts i impotents davant la desídia general de qualsevol administració i autoritat -Guàrdia Urbana i Mossos- a l’hora de fer front a la impunitat del soroll, a la contaminació ambiental i acústica -i de salut pública- fins a altes hores de la matinada, cada dia, i amb el corresponent in crescendo els dijous, divendres i dissabtes.

La situació se’ns ha fet insostenible per als veïns que volem i tenim el dret de viure i poder dormir i descansar en els nostres habitatges. A l’endemà hem de treballar, anar a l’escola, fer activitats…

Especialment insostenible és el tram que va del carrer Provença al carrer Mallorca, on ha passat a ser un problema de salut pública en aquests moments de Covid-19, amb aglomeracions de gent en molt poc tram, i amb uns nivells de contaminació acústica insuportables per a les que persones que hi vivim.

Davant la incomprensió de la majoria de bars i restaurants, de la Guàrdia Urbana i de l’Ajuntament, només ens queda denunciar aquesta situació davant de l’opinió pública, i que algú ens escolti, ens aconselli, i ens recordi els nostres drets, sobretot el nostre dret a viure dignament a casa. A no ser, és clar, que la intenció de l’Ajuntament sigui que els veïns marxem de casa, del nostre carrer, del nostre barri, i Enric Granados s’acabi convertint en un parc temàtic més, dels molts que hi ha a la ciutat. No volem carrers de “cartró pedra”, sense vida “interior”, sense habitants, sense la seva gent. No volem una ciutat sense ànima… però dia rere dia, constatem que a l’Ajuntament l’única “ànima” que els interessa és la de la gent que omple les terrasses dels bars i restaurants i que després ompliran les arques de l’Ajuntament. És així, oi? Els nostres impostos no omplen prou les arques municipals.

Ara ens seria molt fàcil d’assenyalar el Govern municipal actual. Bé, evidentment és l’actual responsable i per tant culpable d’aquesta situació tan insostenible. Però el problema i la responsabilitat van més enllà, és un problema sistèmic, amb una responsabilitat compartida pels governs municipals dels darrers anys.

Una responsabilitat que comença per deixar que en un mateix carrer, i seguits finca rere finca, els locals comercials siguin ocupats per establiments de bars i restauració, sense cap normativa que reguli la distància entre ells -independentment del tipus de llicència que tinguin-, sabent que més d’hora o més tard acabaran posant una terrassa davant de l’establiment.

L’Esquerra del Eixample ha estat reconeguda com el barri més cool del món 2020, esmentant entre les meravelles del barri el carrer Enric Granados. Bé, podem suposar quins interessos han primat per valorar el carrer.

SOS Enric Granados

El plàtan arrancat per Parcs i Jardins davant Enric Granados 86 no s’ha replantat (encara que ho digui la placa) “terrasses sense aturador” (II)

Posted on Updated on

 

 

 

 

 

 

 

A la dreta, imatge de l'escocell buit amb la placa de Parcs i Jardins anunciant la replantació. A l'esquerra, l'escocell integrat a l'espai de la terrassa.

En aquest escocell hi havia plantat un plàtan veterà que va aconseguir resistir la remodelació del carrer en bulevard, però que no va poder sobreviure a la pandèmia de les terrasses vint anys més tard. Quan fa més de dos estius es va arrancar aquest arbre, Parc i Jardins va col·locar una placa a l’escocell en què comunicava que l’arbre es replantaria a la campanya següent, cosa que no s’ha fet.

Casualment, la desaparició de l’arbre va coincidir amb la instal·ació de la terrassa (actualment sense ús).

Sembla evident que l’arbre no es tornarà a replantar, oi Parcs i Jardins?

El comercio del Gòtic lanza un SOS ante la oleada de cierres. Una treintena de negocios del barrio echa la persiana de manera definitiva durante la pandemia

Posted on

El comercio del Gòtic lanza un SOS ante la oleada de cierres
Ferran languidece. Este es el inusitado, apocalíptico y en realidad nunca visto aspecto que ayer al mediodía presentaba una irreconocible calle Ferran (Àlex Garcia)
LUÍS BENVENUTY / ÀLEX GARCIA (FOTOS)

Oleada de cierres de negocios en el barrio Gòtic de Barcelona. Los carteles de en traspaso son la parte visible de los primeros pasos de un cruel y nuevo proceso de gentrificación y degradación comercial en el centro de la ciudad.

Y encima, los comerciantes denuncian que el ninguneo del Ayuntamiento está alimentando su agonía. Estos días, muchos contemplan como afrentas personales las obras a las puertas de las tiendas del Portal de l’Àngel, la gestión de las colas del reparto de alimentos de la parroquia de Santa Anna, las restricciones y cortes al tráfico de la Via Laietana y sus nuevas y muy inquietantes aceras… Los comerciantes dicen que si el gobierno de la alcaldesa Colau no les toma en cuenta y se decide a propiciar que los barceloneses vuelvan al centro, pronto se dará una segunda oleada de cierres aún más cruel. Y entonces ya sólo se verán colmados, franquicias y tiendas de camisetas con la imagen de Blancanieves esnifando cocaína.

Malos augurios

Los comerciantes creen que sin la complicidad municipal pronto cerrarán más tiendas

Porque estos días el río baja revuelto y algunos intentan sacar provecho. Lo explican comerciantes, inmobiliarios, propietarios de locales… La asociación de comerciantes Barna Centre calcula que la pandemia ya obligó a cerrar a al menos 27 tiendas. Hablamos principalmente de pequeños comercios de carácter familiar con pocos empleados, varios años a cuestas y muchos agobios a santo del alquiler. No resistieron el confinamiento.

Así son las nuevas aceras dispuestas sobre la calzada de la Via Laietana

Así son las nuevas aceras dispuestas sobre la calzada de la Via Laietana (Àlex Garcia)

Una víctima del tiendicidio es un comercio de cosmética natural de la calle Santa Anna. Pagaban 4.000 euros al mes por un local de 39 m2 construidos. La propietaria cuenta que recibió las primeras ofertas antes de colgar el cartel de en alquiler, ofertas a la baja de gente ya conocida en el barrio dueña de tiendas de carcasas de móviles, de gafas de sol, de souvenirs… “¿Y qué están haciendo? –sigue la propietaria–; pues ofrecen pagar 2.000 euros al mes el primer año, 2.400 el segundo, un poco más el tercero… siempre y cuando, aunque el local está impecable, les dejes una carencia de tres meses por obras. De este estilo tengo unas cuantas ofertas. ¿Quién puede tratar de montar un negocio en el centro de Barcelona en estos momentos? Simplemente tratan de aprovechar la situación para conseguir un nuevo local a un precio muy inferior al que ya están pagando y aguantar hasta que se produzca el regreso de los turistas. Si los turistas vuelven pronto, ya tienen dos negocios en funcionamiento, y si tardan más de lo que prevén, pueden cerrar el antiguo. Yo, mientras pueda, diré a todos que no. Tuve una tienda de regalos muchos años y no pude aguantar la competencia de una cadena. Además, me apena que el tejido comercial del barrio se eche a perder”.

Una controversia tras otra

Las obras y sobre todo las restricciones al tráfico crispan el ambiente

Aquí todos creen que los turistas regresarán, antes o después. Lo que nadie tiene claro es quiénes aguantarán hasta entonces. Mucha gente que puso parte de su patrimonio como aval para conseguir un préstamo y resistir unos meses más cruza ahora los dedos. Desde Barna Centre dicen que si la gente del resto de la ciudad no se anima a bajar al centro, muchos comerciantes endeudados acabarán en la ruina. Y el temido monocultivo comercial ya no encontrará barreras en el Gòtic.

“La verdad es que mi mujer y yo estamos muy afectados –dice Santiago Martín, terminando de embalar–. Esperábamos que nuestra hija nos tomara el relevo, pero nuestro negocio ya no es viable”. Martín y su mujer abrieron hace 43 años en la calle Ferran el comercio de artesanía Itaca. “El confinamiento fue definitivo. La gente cree que una tienda en el centro es un gran negocio, pero apenas tienes margen de maniobra. Los turistas regresarán, en un mes, en un año… pero nosotros no podíamos aguantar más. Los que vengan sólo encontrarán pubs, colmados y tiendas de souvenirs”.

Zanjas abiertas frente a las puertas de comercios de Portal de l'Àngel

Zanjas abiertas frente a las puertas de comercios de Portal de l’Àngel (Àlex Garcia)

Por ello los comerciantes piden ayuda al Ayuntamiento. “Necesitamos que se regule el precio de los alquileres, necesitamos que Barcelona replantee su modelo turístico –dice Teresa Llordès, presidenta de la asociación de comerciantes Barnacentre–, pero lo que más necesitamos ahora es la complicidad del Ayuntamiento para animar a los barceloneses a regresar al centro. Tras cada cierre hay una historia dramática. Y hasta ahora las políticas municipales no nos están ayudando. El ninguneo del Ayuntamiento está agravando esta agonía. El Gòtic es el corazón Barcelona, y si su corazón se para, también se parará nuestra ciudad. De todas formas soy optimista, aún tengo esperanzas, creo que entre todos podemos revertir esta situación”.

La última controversia la trajeron los cortes al tráfico de la Via Laie­ta­na de los fines de semana, las restricciones el resto de días y sus nuevas y muy inquietantes aceras. “El Ayuntamiento no nos hace caso –dice Josep Maria Roig, en la histórica pastelería La Colmena–. El sábado no vino nadie por culpa del corte. Y las nuevas aceras lo complican todo aún más. La desescalada está siendo muy dura. En el Gòtic no hay niños, no hay familias… Vivimos del turismo, porque cada piso que un vecino dejaba se convertía en turístico. Y ahora los barceloneses son más reticentes que nunca a bajar al centro. Temen coger el metro. Si les quitas carriles de circulación y aíslas la zona los fines de semana, se quedan en su barrio. Estamos tirando de nuestros ahorros”.

La penúltima controversia la trajeron las obras del Portal de l’Àngel, la apertura de zanjas a las mismas puertas de los comercios. Desde Barna Centre lamentan que estas obras, que ya arrastran retrasos desde los tiempos de los alborotos en la plaza Urquinaona, tengan que hacerse justo en el momento en el que la ciudad trata de recuperar la actividad económica. “Hay que tener en cuenta que esta calle actúa como polo de atracción de todo el barrio, que muchos de los ciudadanos que se animan a comprar en sus franquicias tradicionalmente dedican luego un rato a callejear por el Gòtic. Buena parte de estas obras podían haberse adelantado durante parte del confinamiento, cuando se permitieron este tipo de trabajos; ¡así se lo pedimos al Ayuntamiento! pero nos dijeron que tranquilos, que ya verían…”.

Y la antepenúltima controversia la trajo la gestión de las colas del reparto del reparto de alimentos de la parroquia de Santa Anna, unas colas que no cesan de crecer. “Aquí nadie pide que no se hagan las colas, finalmente parece que el Ayuntamiento las está reorganizando… pero es que llevamos mucho tiempo pidiendo al Ayuntamiento que trate de minimizar su impacto en el espacio público; ¿tan difícil es poner unos servicios para unas personas cuyas colas han llegado hasta la plaza Catalunya?”.

Comença l’operació municipal “terrasses sense fronteres” (I) (eliminació del mobiliari urbà davant Enric Granados 52)

Posted on

Fa una estona l’ajuntament de Barcelona acaba de treure el banc de la vorera de davant d’Enric Granados 52.

Després de la rehabilitació integral de l’edifici per una promotora immobiliària, en el local de la planta baixa obrirà una nova hamburgueseria que podrà gaudir de tot l’espai del carrer per a la instal·lació d’una formidable terrassa.

 

 

Per un espai públic equitatiu que alhora garanteixi terrasses segures

Posted on

Barcelona 7 de maig del 2020

La crisi produïda per la pandèmia de la Covid-19 ha generat enormes patiments en tots els ordres de les nostres vides i un daltabaix sense precedents en l’ocupació i l’economia de nombrosos sectors d’activitat. Un dels sectors afectats és el de l’hostaleria i la restauració, que tindrà una recuperació lenta precisament per oferir espais de socialització que s’han de pautar necessàriament.

Per aquest motiu, les entitats sotasignants veiem que cal encarar també la recuperació d’aquest sector, juntament amb d’altres com el comerç de proximitat, amb les condicions sanitàries i socials imprescindibles. Apostant per una recuperació compatible amb els drets del veïnat i el repartiment necessari de l’espai públic amb les formes de mobilitat sostenible, garantint la seguretat i l’accessibilitat en els desplaçaments a peu.

El debat sobre l’ampliació de l’espai de les terrasses ha explotat dins del debat de la desescalada i la reconstrucció econòmica i social. El gremi de restauració porta dies molt contundent: cal ampliar l’espai de les terrasses sí o sí per fer viables els negocis de restauració.

La perspectiva exclusivament econòmica en aquests moments de greu crisi sanitària oblida que aquesta no ha de ser l’única ni molt menys la principal prioritat per a la recuperació sanitària i social a Barcelona.

Pocs agents socials ens negarem a buscar alternatives viables perquè el petit establiment restaurador pugui fer viable el seu negoci, es generin llocs de treball i actuï com a dinamitzador social als barris. També pocs acceptarem que per part de diferents actors es faci ús de les habituals pretensions exclusivament de rendibilitat econòmica dels seus negoci per passar per damunt dels drets i necessitats dels veïns i veïnes de Barcelona. Necessitats, com mai en un altre moment, d’espais segurs, amplis i diàfans per poder passejar o desplaçar-se mantenint la distància de seguretat.

Què fer amb les terrasses? Algunes consideracions i criteris que pensem que seran imprescindibles en aquest debat:

Els criteris que han de prevaler són els de salut publica, els drets dels veïns i veïnes i el dret a l’accessibilitat.

L’Ajuntament té la responsabilitat de generar un espai de debat i diàleg on treballar conjuntament per construir les propostes de modificació d’ubicació de les terrasses en base al consens del sector de la restauració i les entitats socials i veïnals de la ciutat.

Qualsevol modificació o ampliació de l’espai ocupat ha de tenir caràcter temporal en funció de la situació sanitària, tenint en compte que algunes regulacions podrien anar modificant-se de forma gradual en el retorn a la nova normalitat. En aquest sentit, doncs, ha de ser reversible de forma ràpida davant de millores clares en la situació sanitària.

Qualsevol modificació haurà de complir amb la normativa vigent d’accessibilitat, deixant sempre com a mínim l’espai lliure d’obstacles de 1,80m des de la façana. Tenint en compte, a més a més, que amb la situació actual de distanciament físic realment l’espai necessari perquè les i els vianants puguin circular amb seguretat és de 3m lliures d’obstacles, i que l’accés esglaonat a establiments comercials obliga per exemple a fer cues sobre les voreres, reduint encara més l’espai de pas. Caldrà incrementar les mesures inspectores perquè no se’n faci un abús que vagi en clar perjudici dels vianants i la seva seguretat.

Ara que la crisi sanitària ens ha permès gaudir d’una ciutat sense sorolls perjudicials per a la nostra salut, cal garantir la qualitat acústica dels espais que ocupen les terrasses. En aquest sentit, és responsabilitat de l’administració pública garantir els drets dels veïns i veïnes i ajustar els horaris de les terrasses al mapa acústic en vigor. Les terrasses no poden continuar sent origen de conflictes de convivència i de vulneració del dret al descans i a la intimitat.

L’espai públic guanyat al cotxe i el que es pugui continuar habilitant al llarg de la desescalada ha de ser d’ús prioritari per al vianant i per a la bicicleta com a modes de transport principals en els desplaçaments de proximitat en primer lloc, i per al transport públic en segon lloc. Tot i això, i sense prejudici de l’anteriorment esmentat, en el cas d’establiments petits on el distanciament físic sanitari i la casuística del carrer provoqui que només sigui possible la col·locació de quatre o menys taules, es podrien destinar nous espais habilitats a la calçada per ubicar les terrasses, fent ús per exemple de places d’aparcament (excepte en el cas de places PMR).

Caldrà garantir que la nova ubicació temporal de la terrassa està connectada de manera accessible amb l’itinerari de vianants, incorporant per exemple una tarima que quedi enrasada amb la vorera en el cas d’ocupació puntual de places d’aparcament.

Els preus de les taxes de les terrasses de Barcelona -recentment aprovades- continuen sent enormement baixos (incloent els d’aquelles que estan en primera línia comercial) comparats amb d’altres ciutats o amb els alts rendiments econòmics que han aportat als establiments de restauració. Per aquesta raó, no es pot tornar als preus irrisoris anteriors: aquesta taxa és una contribució mínima a les arques municipals per l’explotació econòmica i l’ús privat de l’espai públic, i per sufragar les mateixes despeses que les terrasses generen.

Seria just, però, rebaixar el cost de les llicències emeses aquest any 2020, descomptant els mesos d’inactivitat i de baixa activitat. L’ import es podria deduir en l’emissió de les llicències del 2021.

Pensem que el problema de rendibilitat econòmica actual del sector no es pot situar únicament a l’espai públic, exigint fer un major ús quan ja hi ha veritables dificultats per mantenir la distància mínima de seguretat per als vianants en aquest escenari de la Covid-19.

Cal abordar aquesta rendibilitat econòmica també des dels costos dels mateixos locals i en relació amb els preus de lloguer, ja en general desorbitats com els de l’habitatge, però ara en una situació agreujada pel fet que el seu ús a l’interior s’ha reduït considerablement. El Gremi i l’administració farien bé en gestionar una adequació dels preus a la situació actual que contribuiria, molt més que l’espai públic, a la viabilitat dels negocis.

Des de les entitats sotasignats s’aposta perquè també es contempli un retorn social dels establiments envers la ciutadania per aquesta cessió d’espai públic permetent, entre d’altres, i tan aviat com sigui possible, l’ús públic i gratuït dels lavabos d’aquests bars i restaurants en un moment on és bàsic el rentat de mans freqüent i continuen sent vitals aquests serveis per a persones amb determinades necessitats de salut.

Donada la diversitat dels barris de la ciutat, tenim el convenciment que no té sentit aplicar criteris generalistes en la possible modificació d’ús de l’espai públic per a les terrasses.

En aquest sentit, diferenciem quatre escenaris:

Espais turistificats i massificats. En aquests, el nombre de terrasses ja era en molts casos excessiu, i amb un turisme a la baixa, situació que s’allargarà durant molts mesos, no té cap sentit ampliar els espais. És una oportunitat per retornar als veïns i veïnes els espais que es destinaven a rendiments particulars de forma excessiva. Són exemples la Rambla de Barcelona, el carrer de Blai, el carrer d’Enric Granados, els carrers al voltant de la Sagrada Família, la Rambla del Poblenou, la plaça Reial i d’altres.

Espais no turistificats, però de segona i tercera línia comercial. Si les dimensions del carrer, plaça o passeig permeten compaginar un espai públic segur per als vianants amb una ampliació de l’espai de la terrassa, entenent que no es pot ampliar el nombre de taules, que es pugui ampliar l’espai que ocupaven (mòduls de 2,25m), de forma que es respecti l’espai de distanciament físic establert per Sanitat.

Espais no turistificats, també de segona o tercera línia comercial sense espai públic. Parlem de carrers amb voreres de menys de 4 metres, places petites i d’altres, en barris com Ciutat Vella o en zones peatonalitzades. En aquest cas, la reducció de les taules és l’única solució, garantint el distanciament dels clients de la terrassa entre ells i amb els vianants.

Espais dels barris de quarta línia comercial. En aquest cas (en general són petits negocis), la viabilitat ha de portar a una major flexibilitat per a les terrasses, ampliant els espais i el nombre de taules tot i que no sigui just davant de l’establiment, entenent que sempre han de prevaldre els drets dels vianants i les normes sanitàries que en cada moment es dictin.

Així mateix, caldrà també tenir en compte quin és l’espai públic disponible en cada cas, quina és la mobilitat generada en cada moment i quina és l’ocupació de la vorera en situacions no contemplades, com l’espera d’accés a comerços i establiments. Tot plegat amb l’objectiu de poder garantir les distàncies de seguretat i les mesures d’accessibilitat, tant per circular pels carrers com per consumir a les terrasses en la seva nova ubicació provisional.

La Favb, ECOM i un bon nombre d’entitats vàrem presentar un recurs contenciós-administratiu contra l’actual ordenança de terrasses, entre altres coses perquè es menysté el dret a l’accessibilitat, afectant greument les activitats de cura de la vida quotidiana a l’espai públic (passejar amb infants en cotxet, fer la compra amb carret, etc.) i els drets de les persones amb discapacitat i la gent gran.

És per això que demanem que s’abordi el debat sobre l’espai públic i la ubicació de les terrasses tenint en compte les entitats de la ciutat i els drets de la ciutadania que hi viu, unint esforços per consensuar les millors solucions possibles en cada cas.

Per concloure, sempre hem dit que la garantia de viabilitat econòmica dels bars i restaurants no hauria d’estar tan condicionada per l’ús d‘un espai, el públic (carrers, passejos, places), que éssent escàs a Barcelona, s’ha de destinar de forma preferent als i les vianants. La mercantilització de l’espai públic, ja sigui en forma de terrasses o aparcament de vehicles motoritzats, té també els seus límits. Trobar un acord en què tothom hi guanyi –win win– ha de ser una prioritat.

Tothom té ganes de tornar a gaudir de les terrasses. Però cal garantir que siguin segures, que el repartiment de l’espai públic sigui equitatiu i que es respectin els drets del veïnat.

Federació d’Associacions de Veïns i veïnes de Barcelona (FAVB), Federació ECOM, Associació catalana per la integració del cec (ACIC), Catalunya Camina, Col·lectiu Punt 6, ASENDI NB, Carrers per a tothom