Mes: Juny 2017

El projecte d’ordenança de terrasses de la ciutat no convenç les entitats veïnals

Posted on

   Trobada amb Jaume Collboni, Montserrat Ballarín i Daniel Mòdol per tractar la proposta 
   municipal de modificació de l’ordenança de terrasses de la ciutat.
Autor:

Les entitats veïnals traslladen al govern municipal la seva preocupació perquè la modificació de l’ordenança de terrasses esdevingui una forma encoberta de desregulació de l’espai públic a la ciutat

La presidenta i el vicepresident segon de Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), Ana Menéndez i Joan Balañach, acompanyats per membres de les entitats signants del manifest Per una regulació de terrasses que preservi l’espai públic com a dret col·lectiu, s’han reunit aquest dimecres 28 de juny amb els representants del govern municipal Jaume Collboni, Montserrat Ballarín i Daniel Mòdol per tractar els continguts que l’Ajuntament inclourà a la proposta de modificació de l’ordenança de terrasses.

Els representants veïnals han traslladat a l’equip de govern la seva preocupació per les principals directrius que semblen caracteritzar la proposta inicial. “La majoria de la documentació que se’ns ha facilitat fins ara té com a única finalitat augmentar els criteris de flexibilitat amb l’objectiu de facilitar l’ocupació màxima de l’espai públic mitjançant la instal·lació del nombre major possible de taules i cadires al carrer”, han manifestat.

Les entitats s’han mostrat molt crítiques amb la possibilitat d’introduir una doble via de flexibilització del règim de terrasses (mitjançant llicència o mitjançant ponència tècnica), la qual cosa deixaria l’ordenança en un nivell de mer marc de referència. Lamenten també que no es garanteixi el dret al descans dels veïns afectats mantenint els mateixos horaris actuals com a criteri general i que, únicament com a excepció, es faci referència a una vaga possibilitat de reducció.

Així mateix, han traslladat als representats municipals la seva oposició a qualsevol temptativa de retallada de les condicions bàsiques d’accessibilitat i no-discriminació de persones amb discapacitat a l’accés i ús dels espais públics urbans i edificis, reconegut a la normativa estatal i catalana amb caràcter bàsic i obligatori per a totes les administracions, inclosa la municipal.

Finalment, consideren que es repeteix de manera perillosa el mateix model que es va aplicar durant anys amb el creixement del turisme, en què la demanda actuava com únic mitjà regulador. “Continua la mateixa concepció de l’ordenança actual, que ha consistit únicament en endreçar la demanda, en comptes de bastir un instrument eficient per regular-la, obviant els conflictes de creixement indiscriminat que ha comportat la sobreocupació de l’espai públic”, han afegit.

El manifest Per una regulació de terrasses que preservi l’espai públic com a dret col·lectiu, subscrit per la FAVB i una cinquantena d’entitats veïnals i socials, va ser presentat el passat 23 de maig a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya. El text expressa el compromís dels col·lectius signants amb la defensa de l’espai públic a la ciutat de Barcelona i exhorta el conjunt de grups municipals i l’equip de govern per tal que qualsevol acord sobre la modificació de l’ordenança de terrasses prioritzi l’interès general per sobre del dels lobbies econòmics.

Anuncis

La volíeu al mapa? Doncs ja hi és.

Posted on Updated on

Imatge de la Torre Agbar, candidata a futura seu de l’Agència Europea de Medicaments, s’ha salvat de convertir-se en un altre hotel pels pèls. La diferència de la rendibilitat social per a la ciutat entre un ús i l’altre resulta abismal …

XAVIER ROIG

(Diari ARA 22/06/201)

«Tot és resultat d’una política populista de llarg recorregut amb uns quants fent-se rics».

«El senyor Joan Gaspart (mare meva!) encara presideix Turisme de Barcelona. El senyor Clos (que va traslladar l’empresa a Madrid) encara presideix el gremi d’hotelers… de Barcelona».

En els darrers temps s’ha encetat una polèmica sobre la Barcelona turística que, com tot en aquest país, ha generat dos bàndols: els que hi estan a favor i els que hi estan en contra. Encara que m’hi he pronunciat, no voldria arrenglerar-me en una opció de manera simplista. La meva oposició al fet turístic no ve provocada perquè em molesti personalment. No visc en una població on vinguin turistes, no estiuejo en un indret turístic… Això ho dic perquè vivim en un país on les coses i els fets són jutjats en funció de si ens beneficien o ens perjudiquen. Procuro que no sigui el meu cas.

La meva oposició al turisme de masses ve donada per dos fets que considero objectius i que voldria enumerar. En primer lloc, crec que el turisme pot aportar una part de riquesa addicional distribuïda, només addicional, si està ben regulat i controlat. Promocionar el turisme massiu exageradament és una forma de populisme utilitzat pels governs que no saben oferir res millor als seus administrats. És una entrada fàcil de divises i una forma de creació massiva de llocs de treball -de baixa qualitat, això sí-. Com que aquesta és una manera còmoda d’inflar l’economia nacional, té lloc un fenomen evident: el sector turístic es menja qualsevol altra activitat que requereixi més esforç, tant administratiu, econòmic, com professional. Quan el tortell del PIB queda excessivament decantat a favor del turisme -generalment a causa d’un govern lax (local, regional o nacional)- aquest sector aprofita l’ocasió per xuclar recursos públics en excés -té un gran pes, però la seva contribució neta a les arques fiscals és negativa-. D’això ja n’han parlat a bastament diferents economistes.

L’altra raó que justifica la meva oposició al turisme massiu globalitzat és la no sostenibilitat mediambiental del negoci. Quan vaig veure per primer cop la reproducció del David de Miquel Àngel a la plaça de la Senyoria de Florència, em va venir al cap la idea que tots aquests indrets tan famosos acabarien esdevenint parcs temàtics. Vaig fer números. Senzills, no es pensin. Posem per cas que tots els europeus de les generacions futures vulguin visitar Roma un cop a la vida -suposició gens agosarada- i, per tant, que pretenguin anar a la Fontana de Trevi. Donat que cada any neixen uns cinc milions i mig d’europeus de la Unió Europea, conclourem que la Fontana de Trevi haurà d’acollir, només d’europeus, cinc milions de persones a l’any. Això vol dir 15.000 persones al dia si tots es distribueixen uniformement al llarg de tots els dies de l’any. Com que aquesta distribució uniforme no tindrà lloc, i com que, a més dels europeus, cal sumar-hi els americans, els xinesos, els indis, els japonesos, etc. ja poden vostès observar que el tema no s’aguanta. Ni a Roma ni enlloc. A més, considerin la contaminació afegida: avions, tractament d’aigües, transport terrestre, plàstics, papers, etc. Insostenible. Algú dirà que aquest columnista ha visitat la Fontana de Trevi i que, si ell ho ha fet, els altres també hi tenen dret. Doncs no. Quan jo era petit i anàvem a Barcelona a visitar la família el meu pare aparcava al carrer Urgell de Barcelona allà on volia. I ara no hi pot aparcar ningú. Les coses són com són.

Dit això, el cas de Barcelona és particular. Els polítics de l’època (1992) es van inventar l’eslògan populista “Hem de posar Barcelona al mapa”. Frase que, analitzada en detall, ja es veu que és una bajanada de dimensions colossals. L’objectiu era inflamar el xovinisme metropolità, una mena de nacionalisme localista sense sentit, i assegurar-se la reelecció. I d’aquesta operació ençà, que arrenca després dels Jocs Olímpics, el turisme ha estat gestionat en favor propi pels senyors del turisme local. Sense cap control. El periodisme d’investigació podria, amb pocs diners, analitzar els polítics retirats que van a parar al sector turístic. Nosaltres tenim portetes giratòries -petites, però portetes al capdavall- que fan molt de mal. Turisme enraonat i de qualitat? Per favor! Si tots els que hi eren ara fa vint-i-cinc anys encara hi són! Els mateixos. El senyor Joan Gaspart (mare meva!) encara presideix Turisme de Barcelona. El senyor Clos (que va traslladar l’empresa a Madrid) encara presideix el gremi d’hotelers… de Barcelona. Ep, i ho fa amb el senyor Gaspart (altre cop!) de vicepresident.

Que el turisme a Barcelona està desbocat i la seva gestió ha esdevingut immensament complicada? Sí. Que el tema no té solució? A mi m’ho sembla; el mal ja està fet. Que tot és resultat d’una política populista de llarg recorregut amb uns quants fent-se rics? També. És el que té voler “col·locar-se al mapa” sense preguntar-se què vol dir i per a què serveix.

Posted on

Enllaç amb la revista “Carrer”:

https://issuu.com/revista-carrer/docs/carrer144