La volíeu al mapa? Doncs ja hi és.

Posted on Updated on

Imatge de la Torre Agbar, candidata a futura seu de l’Agència Europea de Medicaments, s’ha salvat de convertir-se en un altre hotel pels pèls. La diferència de la rendibilitat social per a la ciutat entre un ús i l’altre resulta abismal …

XAVIER ROIG

(Diari ARA 22/06/201)

«Tot és resultat d’una política populista de llarg recorregut amb uns quants fent-se rics».

«El senyor Joan Gaspart (mare meva!) encara presideix Turisme de Barcelona. El senyor Clos (que va traslladar l’empresa a Madrid) encara presideix el gremi d’hotelers… de Barcelona».

En els darrers temps s’ha encetat una polèmica sobre la Barcelona turística que, com tot en aquest país, ha generat dos bàndols: els que hi estan a favor i els que hi estan en contra. Encara que m’hi he pronunciat, no voldria arrenglerar-me en una opció de manera simplista. La meva oposició al fet turístic no ve provocada perquè em molesti personalment. No visc en una població on vinguin turistes, no estiuejo en un indret turístic… Això ho dic perquè vivim en un país on les coses i els fets són jutjats en funció de si ens beneficien o ens perjudiquen. Procuro que no sigui el meu cas.

La meva oposició al turisme de masses ve donada per dos fets que considero objectius i que voldria enumerar. En primer lloc, crec que el turisme pot aportar una part de riquesa addicional distribuïda, només addicional, si està ben regulat i controlat. Promocionar el turisme massiu exageradament és una forma de populisme utilitzat pels governs que no saben oferir res millor als seus administrats. És una entrada fàcil de divises i una forma de creació massiva de llocs de treball -de baixa qualitat, això sí-. Com que aquesta és una manera còmoda d’inflar l’economia nacional, té lloc un fenomen evident: el sector turístic es menja qualsevol altra activitat que requereixi més esforç, tant administratiu, econòmic, com professional. Quan el tortell del PIB queda excessivament decantat a favor del turisme -generalment a causa d’un govern lax (local, regional o nacional)- aquest sector aprofita l’ocasió per xuclar recursos públics en excés -té un gran pes, però la seva contribució neta a les arques fiscals és negativa-. D’això ja n’han parlat a bastament diferents economistes.

L’altra raó que justifica la meva oposició al turisme massiu globalitzat és la no sostenibilitat mediambiental del negoci. Quan vaig veure per primer cop la reproducció del David de Miquel Àngel a la plaça de la Senyoria de Florència, em va venir al cap la idea que tots aquests indrets tan famosos acabarien esdevenint parcs temàtics. Vaig fer números. Senzills, no es pensin. Posem per cas que tots els europeus de les generacions futures vulguin visitar Roma un cop a la vida -suposició gens agosarada- i, per tant, que pretenguin anar a la Fontana de Trevi. Donat que cada any neixen uns cinc milions i mig d’europeus de la Unió Europea, conclourem que la Fontana de Trevi haurà d’acollir, només d’europeus, cinc milions de persones a l’any. Això vol dir 15.000 persones al dia si tots es distribueixen uniformement al llarg de tots els dies de l’any. Com que aquesta distribució uniforme no tindrà lloc, i com que, a més dels europeus, cal sumar-hi els americans, els xinesos, els indis, els japonesos, etc. ja poden vostès observar que el tema no s’aguanta. Ni a Roma ni enlloc. A més, considerin la contaminació afegida: avions, tractament d’aigües, transport terrestre, plàstics, papers, etc. Insostenible. Algú dirà que aquest columnista ha visitat la Fontana de Trevi i que, si ell ho ha fet, els altres també hi tenen dret. Doncs no. Quan jo era petit i anàvem a Barcelona a visitar la família el meu pare aparcava al carrer Urgell de Barcelona allà on volia. I ara no hi pot aparcar ningú. Les coses són com són.

Dit això, el cas de Barcelona és particular. Els polítics de l’època (1992) es van inventar l’eslògan populista “Hem de posar Barcelona al mapa”. Frase que, analitzada en detall, ja es veu que és una bajanada de dimensions colossals. L’objectiu era inflamar el xovinisme metropolità, una mena de nacionalisme localista sense sentit, i assegurar-se la reelecció. I d’aquesta operació ençà, que arrenca després dels Jocs Olímpics, el turisme ha estat gestionat en favor propi pels senyors del turisme local. Sense cap control. El periodisme d’investigació podria, amb pocs diners, analitzar els polítics retirats que van a parar al sector turístic. Nosaltres tenim portetes giratòries -petites, però portetes al capdavall- que fan molt de mal. Turisme enraonat i de qualitat? Per favor! Si tots els que hi eren ara fa vint-i-cinc anys encara hi són! Els mateixos. El senyor Joan Gaspart (mare meva!) encara presideix Turisme de Barcelona. El senyor Clos (que va traslladar l’empresa a Madrid) encara presideix el gremi d’hotelers… de Barcelona. Ep, i ho fa amb el senyor Gaspart (altre cop!) de vicepresident.

Que el turisme a Barcelona està desbocat i la seva gestió ha esdevingut immensament complicada? Sí. Que el tema no té solució? A mi m’ho sembla; el mal ja està fet. Que tot és resultat d’una política populista de llarg recorregut amb uns quants fent-se rics? També. És el que té voler “col·locar-se al mapa” sense preguntar-se què vol dir i per a què serveix.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s