Adéu, Barcelona

Adéu, Barcelona

(Diari ARA 24/05/2017)

Viure al centre de Barcelona és tota una aventura. Si anem a comprar un producte en una botiga del centre, hem d’esquivar turistes constantment per arribar sense demora al nostre destí. Si decidim anar a una terrassa que fa bona pinta, la resposta que rebem és “Hello, it’s closed ”. Tornem passejant a casa i… quina pudor de pixum! Decidim fer un vermut al Raval, desgraciadament massa a prop de la Rambla: 10 euros. Vaja, ens han pres per turistes. Ens recomanen una gelateria i hi anem: som els únics locals fent cua. A la Rambla les floristeries han donat pas a parades amb gelats i creps per a turistes. Ens fa la impressió que vivim en un decorat fet per al turisme barat, regat d’alcohol i paelles congelades.

D’aquí poc, però, ens fan fora del pis on fa temps que viu la meva parella. No ens en fan fora, sinó que ens apugen el lloguer 200 euros. I no ens rebaixen ni un cèntim encara que arreglem el terra, que està en pèssimes condicions, o el minúscul bany. Si ens els arreglessin esclar que ens hi quedaríem, pagant els 200 euros més. Però, esclar, el mercat de Sant Antoni està a punt d’obrir les portes i hi ha qui pagarà això i més per aquestes condicions.

Nosaltres, però, seguirem passejant per Barcelona. L’altre dia, tot pujant per un carrer del Gòtic, trobem un bar, un bar autèntic que il·lumina un petit carreró que s’amaga de mirades curioses. La meva parella diu: “Mira que bonica que és la Barcelona de veritat”. Aprendrem a estimar altres barris. Així som els locals, els que ens quedem i tornem als barris.

ANDREA GUILERA ALONSO