I per què no un tartan d’ús públic a la Model?

Una pista que envolta l'escenari del KulturStadion davant la Porta de Brandenburg a Berlín,

«Surts de casa i ja estàs corrent. La cosa es complica si vius a l’Eixample de Barcelona. Si vius a l’Eixample ets lluny de l’oxigen, del mar, de Montjuïc, de Collserola, de les escasses catifes verdes.»

 

Sergio Heredia (Periodista) / La Vanguardia 13/12/2017

Des de fa cinc anys, la meva vida atlètica és incòmoda.

M’explico: fa cinc anys ens en vam anar a viure a l’Eixample. 

Cal anar a pams. Córrer està bé. És democràtic. És individualista, qualitat que em distingeix, lamentablement. I sobretot, és econòmic. En diners i en temps. Surts de casa i ja estàs corrent.

La cosa es complica si vius a l’Eixample de Barcelona. 

A grans trets, estàs lluny de l’oxigen. Del mar. De Montjuïc. De Collserola. De les catifes verdes, que a més escassegen. El consistori penja l’etiqueta de catifa verda als trams de gespa del Trambaix. Tan sols conec una persona capaç de córrer
per allí. No soc jo.

El problema va més enllà. No només anem justos d’espais. A sobre, cal pagar per utilitzarlos.

No passa a tot arreu. M’explicaré. Quan em faig una maleta, el primer que hi entren són les sabatilles de córrer i el cronòmetre. En arribar a l’hotel demano un plànol. L’escruto amb intenció: camino buscant espais verds. I pistes d’atletisme.

A les grans ciutats hi ha pistes de tartan. N’hi ha a palades. I són d’ús obert. He corregut en pistes d’atletisme a Berlín, París, Londres, Nova York  o Chicago. Fins i tot a Madrid, a l’àrea de Vallehermoso, aquell espai discutit que avui pot carregar-se a Esperanza Aguirre.

Entres allí i comparteixes l’espai amb parelles que caminen de la mà. Amb avis que troten pels carrers exteriors. Amb nens que descobreixen aquesta disciplina, el tartan.

L’altre diumenge, Toni Muñoz i els formidables companys d’Infografia em descobrien les possibilitats que s’obriran quan s’alliberi l’espai de la Model.

Succeirà al gener. Al cor de l’Eixample podrien florir 14.000 m2 de parc. Una escola d’educació infantil i primària. Un jardí d’infants. Una residència per a la gent gran i una altra per a estudiants. Un poliesportiu.

La construcció del poliesportiu m’enutja. Al cap i a la fi, per jugar a futbol sala o a bàsquet necessitaries un horari i un grapat d’aliats.

Em dic: i per què no hi munten un tartan d’ús públic?

Quants ancians que avui es queden a casa, superats pel cartó pedra que els envolta, agafarien els carrers exteriors de la pista per fer-se llargs passejos? No hi hauria nens a propant-se a l’esport? Que potser no hi hauria runners ocupant l’espai, amb les seves sabatilles i el seu cronòmetre?

És un pensament individualista.

Però la nostra factura sanitària es reduiria, donin-ho per fet.

Sergio Heredia