Per un carrer Enric Granados on es pugui viure

Posted on Updated on

Eduard Rodriguez-Villaescusa|30 juny 2021|Línia Eixample

Darrerament ha sorgit una plataforma que, sota l’explícit nom de SOS Enric Granados, intenta reivindicar el dret a fer d’aquest carrer un espai de convivència entre veïns i les activitats molestes que s’hi desenvolupen en planta baixa. Unes plantes baixes que desborden la superfície del local i envaeixen les voreres fins a col·lapsar el pas de vianants. Una ocupació que transforma el carrer en un corredor de variades ofertes gastronòmiques, que són l’origen dels sorolls, les olors, la música i els fums que els veïns han de suportar. Una situació on la pol·lució acústica repercuteix en la salut, el descans nocturn i el rendiment laboral de les persones que durant el dia han de treballar o fins i tot d’aquells que durant la jornada treballen en remot.

En definitiva, unes molèsties que els obliga a marxar o en el millor dels casos a llogar les habitacions dels seus estatges a turistes, que són el col·lectiu amb els horaris nocturns més adaptats a aquells que es practiquen als locals d’oci. En aquest context, algú pot pretendre que la sobreocupació de la via pública no acabi en mobilitzacions veïnals? O és que aquesta saturació de bars i restaurants no repercuteix en una devaluació dels habitatges que estan per sobre de la planta baixa? I si és el cas, seria plausible que els propietaris dels habitatges exigissin al consistori una compensació econòmica que ponderés les seves pèrdues?

«Per assegurar la sostenibilitat dels barris és fonamental el manteniment de la residència. La destrucció d’aquesta funció urbana essencial és arruïnar la ciutat per convertir-la en una fictícia escenografia teatral.» (…) «Algú pot pretendre que la sobreocupació de la via pública no acabi en mobilitzacions?»

Ultra això, és necessari ser conscients de la relació inversament proporcional entre terrasses i veïns. I en aquest sentit, cal tenir present que per assegurar la sostenibilitat dels barris és fonamental el manteniment de la residència. La destrucció d’aquesta funció urbana essencial és arruïnar la ciutat per convertir-la en una fictícia escenografia teatral.

L’especialització d’un carrer o barri com a ubicació per a locals de restauració o d’oci nocturn redueix l’oferta en planta baixa per a altres tipus de comerç menys rendibles. A més, ateses les molèsties generades per les terrasses i a falta de demanda residencial, a poc a poc l’activitat de restauració ocupa les plantes pis de l’edifici on s’ubica per utilitzar-les com a magatzem. A l’altre extrem, fer el possible per mantenir els residents reduint les activitats molestes és garantir la seguretat gràcies a una presència constant, i el que és potser més important, assegurar l’existència del comerç.

L’Ordenança que fixa la taxa per a la utilització privativa de la via pública a la ciutat de Barcelona estableix per al mateix carrer Enric Granados la segona categoria d’un total de cinc. Segons aquesta ordenança, el propietari d’un establiment que pretén gaudir d’una terrassa com a ampliació del seu local ha d’abonar anualment al consistori per una taula amb quatre cadires i 2,25 metres quadrats d’ocupació 3.352 euros (0,838 durant el temps que es preveu de pandèmia). Una quantitat que de ben segur s’amortitza àmpliament només amb les propines.

Paral·lelament, al mateix carrer Enric Granados, actualment hi ha dos establiments que són bars i que pretenen el seu traspàs per uns imports de 130.000 euros i 2.200.000 euros. Les quantitats demanades asseguren la continuïtat de l’activitat i, per tant, el manteniment d’un lloguer relativament baix, 2.400 i 8.300 euros mensuals respectivament, atesa la demanda existent i la moratòria de llicències actual per instal·lar-hi aquest tipus d’activitat.

En aquest marc, cal preguntar-se si la garantia de tenir aquestes terrasses que ocupen gran part de l’espai públic són les causants d’aquests elevats preus exigits pels propietaris privats, els quals ja compten amb una superfície addicional com a part afegida del seu local. D’aquesta manera, es dona la paradoxa de trobar locals d’una superfície reduïda que compten amb molt més espai de venda al carrer que dins de la planta baixa que lloguen.

L’ordenança, que com s’ha dit estableix una taxa anual per l’ocupació de l’espai públic, no fa distincions d’horaris, no diferencia entre dies laborals o festius, o entre temporades d’hivern o d’estiu, permetent el manteniment de les instal·lacions pròpies de les terrasses durant les 24 hores, cada dia de l’any. Així, en el cas de fallida, l’empresari restaurador interpreta que no ha de desallotjar les seves pertinences que ocupen el carrer, com a mínim fins a l’exhauriment del termini contractat. Sembla doncs inevitable la deixadesa que els veïns han de patir per les jardineres de plantes músties abandonades, per l’oblit dels para-sols, pel descuit d’ombrel·les desgastades… Tota una munió d’artefactes dins d’un espai públic que fou modèlic durant una època i que a poc a poc s’està emparentant cada cop més amb els pitjors exemples d’ocupació de la via pública dels pobles costaners de turisme de borratxera.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s