Autor: Josep-Maria Alcoberro Pericay
“Quan la mediterraneïtat peixeja”
«L’afer de les terrasses de bar a Catalunya ha encapçalat el clam popular contra les mesures antipandèmia.
Una vergonya tremenda»
Xavier Roig (Diari ARA, 19/03/2021)
Com molts de vostès es poden imaginar, estic a una distància considerable del model ideològic i social que propugnen els membres de Catalunya en Comú. Detesto el progressisme incompetent i postural que s’ha instal·lat a Catalunya d’ençà de la mort de Franco. Ara l’Ajuntament de Barcelona ha dictat que els nous espais de vianants, que apareixeran arran de la limitació de la circulació de cotxes, no podran ser envaïts per terrasses de bar. I, ves per on, aquesta prevenció la trobo magnífica. De la mateixa manera que trobo adequada la política de limitació al turisme de masses que es practica de fa uns anys. Tot plegat ens hauria de fer reflexionar: allò que en altres ciutats europees encapçala fins i tot la dreta, aquí es deixa en mans d’una esquerra tocatimbals que aprofita, de passada, per engaltar-nos dins del lot altres aspectes gens desitjables.
L’afer de les terrasses de bar a Catalunya ha adoptat un caire grotesc. Ha encapçalat el clam popular contra les mesures antipandèmia. Una vergonya tremenda. És un, entre molts, dels signes d’espanyolització -ergo, degradació d’hàbits europeus- que afecten la societat catalana. Recordo, ja fa massa temps, quan d’aquest estil de vida en fèiem befa. “A Madrid sempre estan al bar. No treballa ningú!” Hem passat a fer gala d’una mediterraneïtat descordada i trabucaire.
El món deu molt al Mediterrani. Als antics: grecs i romans. També a les innovacions del Mediterrani medieval: comerç, banca, assegurances, comptabilitat per partida doble, art, Renaixement… Però nosaltres tenim un mèrit nul en tot allò que van fer aquells que van ocupar l’indret on ara habitem. Vivim d’una renda, d’un pretendre lluir reputació, que se’m fa al·lucinant. La realitat és que, excepte algunes excepcions, la nostra contribució actual al món modern i al progrés és molt magra. Que hi ha excepcions? Sens dubte. Però fixin-se que sempre que es rifa una demanda de “solidaritat” sempre hi som nosaltres, parant la mà.
Catalunya havia optat, en el passat, per una mediterraneïtat enraonada. Aquella que no feia ostentació d’aquesta condició, perquè en coneixia les limitacions. Altres indrets han reeixit en aquesta intenció. Si mai viatgen pel sud de França o pel terç nord d’Itàlia s’adonaran que intenten posar l’accent més en el seu vessant europeu productiu, modern, industrial i de comerç –és a dir, aposten per uns valors actuals– que no pas estimular una mediterraneïtat que, ja m’ho permetran, fa un tuf d’insolvència insuportable. A partir d’un moment determinat, que jo situo arran de les Olimpíades, Barcelona va voler trencar amb la tradició fabril i va optar per una mena d’economia de xaranga -un Lloret a l’engròs- que, ara, ens adonem que és més pròpia de país en vies de desenvolupament. El país va seguir l’estratègia. I Catalunya ha passat de ser “el nord del sud” a liderar “el sud del nord”. El país fa dècades que no va bé. Ha optat per la via del cofoisme i de l’orgull injustificats que caracteritza els tocats per una certa ganduleria.
Tot això és la meva opinió, evidentment. Però si agafem les dades de l’Idescat observarem que el subsector del comerç d’allotjaments, menjars i begudes (hotels, bars i restaurants) representa el 9% de la facturació del sector serveis a Catalunya. A França és el 3,5% i a Itàlia el 5%… i a Espanya el 8%! Vostès mateixos.
Tanco com he començat. Abans de la pandèmia vaig haver de passar per la plaça Reial –feia molts anys que no hi havia estat, i espero no haver-hi de tornar mai més–. L’indret entranyable per on havien circulat carruatges i cotxes des de temps immemorials s’havia “recuperat per al vianant”. Ara era un aquelarre de terrasses farcides de gent que, entre “paelas” insalubres i tapes mediocres, aplaudien, complaguts, uns saltimbanquis que gesticulaven al centre de la plaça. Tot molt mediterrani.
Xavier Roig
Suspensió temporal de llicències al tram Consell de Cent/plaça del Doctor Letamendi del carrer Enric Granados
La comissió de govern de l’Ajuntament de Barcelona ha decretat una suspensió de llicències i permisos d’obres per un any als carrers i places de la futura superilla de l’Eixample.
La suspensió inclou el tram Consell de Cent/plaça del Doctor Letamendi del carrer Enric Granados
Amb l’objectiu de preservar l’equilibri comercial de la zona i evitar com a efecte secundari la gentrificació, s’impedirà en els trams afectats la nova implantació de locals d’oci musical, restauració i comerç alimentari.
L’ajuntament ha anunciat que es vol evitar la saturació de determinats tipus de negocis, essencialment de restauració i alimentaris, que poden veure’s atrets per la nova aposta urbanística.
En concret, es blinda perquè no es converteixi en un cas tipus Enric Granados, en paraules de la regidora d’Ecologia i Urbanisme, Janet Sanz.
Considerem que aquesta mesura era urgent i necessària, però cal exigir que la moratòria s’estengui a TOT EL CARRER ENRIC GRANADOS.
Cal aconseguir que la suspensió de llicències abasti també la resta de carrer, que es troba en una situació de fragilitat igual o pitjor que els trams ara suspesos.
Carrer d’Enric Granados: un desequilibri crític entre terrasses i veïns
Publicat a Esquerra Eixample
(Butlletí de l’Associació de Veïns i Veïnes de l’Esquerra de l’Eixample, Desembre 2020, Número 99)
Els veïns i veïnes del carrer d’Enric Granados volem manifestar la nostra preocupació per la situació del carrer davant l’increment d’establiments de bars de tapes i restauració els darrers mesos i anys amb les seves respectives terrasses.
El carrer s’ha convertit en una zona de restauració i d’oci nocturn en detriment del comerç tradicional –obligat a tancar o a canviar d’ubicació– i de la convivència amb els veïns i veïnes afectats pels efectes que produeix la massificació de terrasses i els seus horaris (majoritàriament nocturns).
Molts comerços han tancat els darrers anys, d’altres han hagut de marxar –molts davant la impossibilitat de pagar uns lloguers desorbitats, com és el cas de l’emblemàtic “Vídeo Instant”; són uns preus que només poden assumir les grans cadenes de restauració, tapes i oci nocturn.
Hem hagut de veure com la restauració amb les seves terrasses s’han fet amos i senyors del carrer. I han arribat per quedar-se, per fer negoci i per créixer. Hem estat testimonis de com es desmuntava el mobiliari urbà –cadires i bancs– i es retiraven arbres per posar en el seu lloc les cadires i les taules d’una nova terrassa. Tot davant de la mirada impotent del veïns, conscients de la desigualtat de forces i que ens tocarà ser David contra Goliat. Conscients també de la poca –o nul·la– empatia i escolta que trobarem i trobem des de fa anys en l’administració i les autoritats competents: hi ha algú a l’altra banda?
Què volem i què demanen?
Tornar al just equilibri del que hauria de ser el carrer, amb un pla que fomenti l’establiment del comerç tradicional i no l’obligui a marxar, i que reguli l’adjudicació de noves llicències d’establiments de bars i restauració. I si cal revertir el que s’ha fet malament –llicències actuals i sense mesura per a les terrasses–, ser valents i fer-ho. Segur que l’Ajuntament hi trobarà solucions, com les ha sabut trobar per a altres àmbits.
Bé se n’han trobat per regular el trànsit, la circulació de vehicles contaminats, etc. No pot ser que el carrer tingui 80 establiments de bars i restauració, i que en trams com ara el comprès entre els carrers Provença i Mallorca el nombre sigui de 13 establiments amb un seguit de terrasses (13) sense cap distància a les dues bandes de vorera.
Estem parlant d’un problema de soroll nocturn, de contaminació acústica i ambiental, de brutícia, de salut pública i de convivència. El soroll de l’oci nocturn ens afecta en la nostra vida diària. No ens deixa dormir, i ens obliga a trucar, nit sí nit també, a la guàrdia urbana. Però seguim igual…
La pandèmia i les restriccions han obligat a tancar els bars i les terrasses en el primer confinament. Quan van obrir de nou vam veure i viure l’ampliació dels espais destinatsa les terrasses. I amb total incredulitat vam ser testimonis de la seva gentrificació i massificació, del no guardar ni respectar cap mena de distància entre taules i terrasses diferents, i dels grups de gent dreta a la vorera i davant les portes de les finques, bevent i esperant torn per seure a la terrassa. Estem parlant del mes de juny, juliol i agost, però també de setembre i octubre. Aquests darrers, uns mesos en què es demanava responsabilitat a tots i restringir les trobades de grups. Si les autoritats públiques i els epidemiòlegs volien saber on i com es contagiava la gent, només calia que vinguessin a veure-ho al carrer Enric Granados, entre Provença-Mallorca, a la plaça del Doctor Letamendi i a altres punts del carrer. Ara, amb la nova reobertura, tornarem a patir la mateixa situació.
Estem parlant d’un problema de convivència, de mobbing als veïns a causa de la massificació i el soroll nocturn de les terrasses, de salut pública. Però també estem parlant del model de barri i de ciutat que volem.
Demanem visió i llums llargs, perquè els desgavells que han passat i estem vivint i patint al carrer d’Enric Granados són només l’embrió del que pot passar i passarà a curt termini en altres carrers i zones de l’Eixample i de la ciutat, per a desgràcia de tots els seus veïns.
SOS CARRER ENRIC GRANADOS
El veïnat d’Enric Granados vol que es revisi ara la concessió a les terrasses
Els veïns i veïnes del carrer Enric Granados demanem a l’Ajuntament que aprofiti el parèntesi actual que suposa la declaració d’estat d’alarma perquè es revisin a fons els criteris municipals de concessió d’espais a l’hostaleria, atès les conseqüències negatives que les normes extraordinàries en suport a aquest sector empresarial estan comportant sobre el benestar i la salut de la població resident a la zona.
Ens sentim desvalguts i impotents davant la desídia general de qualsevol administració i autoritat -Guàrdia Urbana i Mossos- a l’hora de fer front a la impunitat del soroll, a la contaminació ambiental i acústica -i de salut pública- fins a altes hores de la matinada, cada dia, i amb el corresponent in crescendo els dijous, divendres i dissabtes.
La situació se’ns ha fet insostenible per als veïns que volem i tenim el dret de viure i poder dormir i descansar en els nostres habitatges. A l’endemà hem de treballar, anar a l’escola, fer activitats…
Especialment insostenible és el tram que va del carrer Provença al carrer Mallorca, on ha passat a ser un problema de salut pública en aquests moments de Covid-19, amb aglomeracions de gent en molt poc tram, i amb uns nivells de contaminació acústica insuportables per a les que persones que hi vivim.
Davant la incomprensió de la majoria de bars i restaurants, de la Guàrdia Urbana i de l’Ajuntament, només ens queda denunciar aquesta situació davant de l’opinió pública, i que algú ens escolti, ens aconselli, i ens recordi els nostres drets, sobretot el nostre dret a viure dignament a casa. A no ser, és clar, que la intenció de l’Ajuntament sigui que els veïns marxem de casa, del nostre carrer, del nostre barri, i Enric Granados s’acabi convertint en un parc temàtic més, dels molts que hi ha a la ciutat. No volem carrers de “cartró pedra”, sense vida “interior”, sense habitants, sense la seva gent. No volem una ciutat sense ànima… però dia rere dia, constatem que a l’Ajuntament l’única “ànima” que els interessa és la de la gent que omple les terrasses dels bars i restaurants i que després ompliran les arques de l’Ajuntament. És així, oi? Els nostres impostos no omplen prou les arques municipals.
Ara ens seria molt fàcil d’assenyalar el Govern municipal actual. Bé, evidentment és l’actual responsable i per tant culpable d’aquesta situació tan insostenible. Però el problema i la responsabilitat van més enllà, és un problema sistèmic, amb una responsabilitat compartida pels governs municipals dels darrers anys.
Una responsabilitat que comença per deixar que en un mateix carrer, i seguits finca rere finca, els locals comercials siguin ocupats per establiments de bars i restauració, sense cap normativa que reguli la distància entre ells -independentment del tipus de llicència que tinguin-, sabent que més d’hora o més tard acabaran posant una terrassa davant de l’establiment.
L’Esquerra del Eixample ha estat reconeguda com el barri més cool del món 2020, esmentant entre les meravelles del barri el carrer Enric Granados. Bé, podem suposar quins interessos han primat per valorar el carrer.
SOS Enric Granados
SOS ENRIC GRANADOS 