Autor: SOSEnricGranados
Manifest de Ciutat Vella pel descans nocturn, la salut i la vida als barris. Prou soroll ! Concentració a la plaça de Sant Jaume el 3 de novembre 2021
https://sosenricgranados.wordpress.com/wp-admin
Concentració a la plaça de Sant Jaume el 3 de novembre
Les veïnes i veïns dels barris de Ciutat Vella exigim a les autoritats municipals que vetllin i actuïn per fer complir les ordenances municipals pel que fa a l’ús de l’espai públic.
Ja fa molt de temps que patim problemes derivats d’això, però en les últimes setmanes hem vist augmentar un ús massiu, incontrolat, incívic i cada cop més privatitzant de l’espai públic. Tot això perjudica greument la convivència i degrada progressivament els nostres barris.
La gent que hi vivim ens trobem greument afectats per aquest mal ús que se’n fa: sorolls nocturns fins a altes hores de la matinada, increment de terrasses ocupant voreres i carrers, circulació incontrolada d’enginys per qualsevol lloc produint sorolls molestos a qualsevol hora, botellots i festes pels carrers i places fins a altes hores de la matinada, que converteixen els nostres portals i carrers en urinaris públics.
Cada cop més, els nostres barris semblen un parc temàtic de la festa i de l’oci, un reclam turístic per fer qualsevol cosa amb la major de les impunitats. Sembla que les veïnes i veïns fem nosa per dur a terme tot això, i així ens veiem progressivament expulsats. Lloguers d’habitatges i locals comercials impossibles, falta de comerç de proximitat i d’ús corrent, nits d’insomni, ocupació massiva de carrers, encariment de preus.
Les veïnes i veïns tenim dret a viure en els nostres barris dignament, tenim dret al descans, a poder dormir per les nits, a no suportar més sorolls, a poder caminar segurs pels carrers, a poder gaudir dels nostres carrers i places, a un espai net i saludable.
La situació actual ens és insuportable, i per això reclamem els nostres drets i exigim de les administracions la garantia que seran respectats, i no com ara que son constantment vulnerats.
Volem fer constar que la situació actual no és un fet puntual. Que cal un plantejament de futur per als nostres barris, que no poden seguir hipotecats al turisme, a l’especulació ni a la permissivitat absoluta. Creiem necessari proposar un pla de xoc especial per a Ciutat Vella per garantir el dret al descans i a la salut.
Per tot això, convoquem una concentració/manifestació a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, el dia 3 de novembre a les 19 hores.
Xarxa Veïnal del Raval
AV Barceloneta
AV del Raval
AV Casc Antic
AV de l’Òstia
AV del Gòtic
amb el suport de la Favb
“Som un carrer conquerit per les terrasses”
La pandèmia augmenta la pressió sobre vies com Enric Granados o Blai: el paradigma del monocultiu d’oci a Barcelona
Maria Ortega (Diari ARA 12 setembre 2021)
Ambient a carrer Blai del Poble-sec aquest divendres al vespre. Foto. CÈLIA ATSET
Fins a 160 taules de terrassa, una darrere l’altra, es compten un vespre qualsevol en els poc més de 500 metres que fan el carrer Blai i el primer tram de Blesa, de pas exclusiu per als vianants gràcies a la que va ser una revolució urbanística al barri del Poble-sec de finals dels 90 i principis dels 2000. El recompte, però, canvia en funció del moment en què es faci i de la picaresca d’alguns locals, que n’afegeixen alguna més de les quatre que tenen com a límit quan ho veuen necessari, com denuncien els veïns. La regulació que es va aplicar en aquesta via el 2016, quan les terrasses ja s’havien multiplicat de manera exponencial, autoritzava un màxim de 148 taules, dotze més de les que hi havia. Ara n’hi ha força més i aquí ja no hi ha llicències extres per pandèmia, tot i que sí que s’han ampliat les dels carrers adjacents. Des de l’associació oficial de bars de la zona, conscients de la picaresca, reclamen que es garanteixi que tothom compleix la limitació de quatre taules.
Al carrer Enric Granados, un altre dels territoris-terrassa de la ciutat, la plataforma SOS Enric Granados té comptabilitzades 331 taules oficials, 87 afegides en pandèmia i unes quantes desenes més (fins a 81) que es poden comptar en una passejada qualsevol. El nombre varia en funció del moment. Fonts municipals apunten que les inspeccions que s’hi han fet han detectat tres terrasses sense llicència durant l’agost. “Som un carrer conquerit per les terrasses”, lamenta Josep Maria Alcoberro, un dels veïns mobilitzats, que assegura que la problemàtica va molt més enllà del que són les terrasses, que afecta el model de ciutat. “El soroll és insuportable”, afegeix resignat Jordi Badia, que també forma part de la plataforma i que ha hagut de fer obres per insonoritzar-se el pis.
Aquests dos carrers, Blai i Enric Granados, són ara l’exemple del que es vol evitar en actuacions com les de la futura superilla de l’Eixample: els monocultius d’oci que arrasen amb el teixit comercial. Per això, el govern municipal, repetint el mantra de no crear nous Enric Granados, ha dictat una suspensió de llicències de nous bars o restaurants en carrers que està previst reformar, com Consell de Cent o Borrell, i s’ha decidit a incloure en la mesura, ara sí, justament Enric Granados. “S’ha creat un monstre que cada vegada creix més. Encara que ara per fi s’hagi decidit intervenir i suspendre les noves llicències, les que ja hi ha no es toquen i tampoc les que ja estaven en tramitació. Haurem de veure què passa amb les que s’han guanyat en pandèmia. El que ja hi havia era un excés”, denuncia Alcoberro, cansat que aquest carrer pioner de les pacificacions a l’Eixample es posi com a exemple del que no ha de ser, però no es millori: “El que vivim aquí ja no és un problema de convivència, sinó de salut dels veïns. És exagerat”.
Recorda que quan es va impulsar la remodelació, a finals dels 90, Enric Granados era un carrer on la restauració i l’oci nocturn hi tenia un paper testimonial. Res d’especial. A l’Ajuntament, diu, ja li va anar bé la filosofia de crear una via especialitzada en els bars sense pensar com afectaria això la resta de comerç del barri, que, amb el pas dels anys, va anar tancant per la impossibilitat d’assumir els mateixos lloguers que pagaven els locals de restauració en una zona que ja estava de moda. El 2018 el carrer va acomiadar el que havia sigut un dels seus espais més emblemàtics: el videoclub Video Instan, que va acabar traslladant-se a Viladomat davant la impossibilitat de pagar un lloguer de 10.000 euros mensuals. “Quan el pare va obrir el videoclub a Enric Granados, el 1982, al carrer no hi havia massa res. No era un carrer molt comercial. Nosaltres li vam donar molta vida i després ningú no va protegir els establiments que no érem bars”, explica Aurora Depares, encara trista i convençuda que l’Ajuntament hauria hagut de limitar d’alguna manera l’obertura de locals de restauració.
Tanquen els històrics
Una reflexió que també fa des del Poble-sec Lídia López, de la bodega Saltó, un dels pocs bars de la primera fornada dels que van obrir al carrer Blai que es manté al peu del canó: “La regulació d’usos va arribar molt tard, feia anys que la reclamàvem”. A Blai, la recuperació d’antigues bodegues i un model de restauració amb DO pròpia va donar pas, de forma progressiva, a l’extensió dels bars de pintxos a un euro. El carrer ha acomiadat, els últims anys, locals que van ser precursors del seu boom i tenien ànima i identitat pròpia, com la Lia d’en Vicius, una bodega reconvertida i famosa per les croquetes, o el bar Tribal, just al davant. Ara la pandèmia ha provocat el tancament de la Bodegueta del Poble-sec, un local centenari que sobrevivia en mig del domini dels pintxos oferint plats típics de la cuina catalana i que mai no ha tingut terrassa i ara tampoc relleu generacional. S’ha reconvertit en un local especialitzat en cuina llatina. “La pandèmia ens ha fet molt de mal, hem hagut de tancar amb molta pena”, explica la Pepa, que defensa que Blai continua sent un carrer que està de moda, però que ells mai no han volgut obrir terrassa ni passar-se a l’oferta gastronòmica dominant.Torna la guerra de les terrasses a Barcelona
Ara que l’Ajuntament ha de tramitar la modificació de l’ordenança per decidir quines de les terrasses que s’han autoritzat durant el covid (3.668) es mantindran de forma permanent i quines no, la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona ha engegat una campanya per assenyalar els locals que ocupen més espai del que els pertocaria o que posen taules adherides a façana, cosa que complica la mobilitat de les persones invidents. Pere Mariné, de la comissió de terrasses de la FAVB, denuncia que s’estan donant “abusos escandalosos” que són especialment notoris a Ciutat Vella, on molts locals treuen taules o bidons al carrer tot i no tenir autorització, i a l’Eixample, que és on hi ha més multiplicació de taules.
El Gremi de Restauració, que defensa la consolidació del gruix de les llicències extraordinàries concedides en pandèmia –totes aquelles que s’ajustin a l’ordenança i les que s’han situat sobre la calçada–, assegura que no avala cap mena de trampa en la col·locació de taules no permeses: “No emparem incompliments, estem molt còmodes amb totes les inspeccions que es facin. Qui no compleixi que s’atengui a les conseqüències”. La queixa de veïns de zones com Enric Granados és que les inspeccions es fan poc sovint. Des de l’Ajuntament asseguren que hi ha sonòmetres mesurant la contaminació acústica i que es fa un seguiment constant per part de Guàrdia Urbana i el servei municipal d’inspecció.
Per un carrer Enric Granados on es pugui viure
Eduard Rodriguez-Villaescusa|30 juny 2021|Línia Eixample
Darrerament ha sorgit una plataforma que, sota l’explícit nom de SOS Enric Granados, intenta reivindicar el dret a fer d’aquest carrer un espai de convivència entre veïns i les activitats molestes que s’hi desenvolupen en planta baixa. Unes plantes baixes que desborden la superfície del local i envaeixen les voreres fins a col·lapsar el pas de vianants. Una ocupació que transforma el carrer en un corredor de variades ofertes gastronòmiques, que són l’origen dels sorolls, les olors, la música i els fums que els veïns han de suportar. Una situació on la pol·lució acústica repercuteix en la salut, el descans nocturn i el rendiment laboral de les persones que durant el dia han de treballar o fins i tot d’aquells que durant la jornada treballen en remot.
En definitiva, unes molèsties que els obliga a marxar o en el millor dels casos a llogar les habitacions dels seus estatges a turistes, que són el col·lectiu amb els horaris nocturns més adaptats a aquells que es practiquen als locals d’oci. En aquest context, algú pot pretendre que la sobreocupació de la via pública no acabi en mobilitzacions veïnals? O és que aquesta saturació de bars i restaurants no repercuteix en una devaluació dels habitatges que estan per sobre de la planta baixa? I si és el cas, seria plausible que els propietaris dels habitatges exigissin al consistori una compensació econòmica que ponderés les seves pèrdues?
«Per assegurar la sostenibilitat dels barris és fonamental el manteniment de la residència. La destrucció d’aquesta funció urbana essencial és arruïnar la ciutat per convertir-la en una fictícia escenografia teatral.» (…) «Algú pot pretendre que la sobreocupació de la via pública no acabi en mobilitzacions?»
Ultra això, és necessari ser conscients de la relació inversament proporcional entre terrasses i veïns. I en aquest sentit, cal tenir present que per assegurar la sostenibilitat dels barris és fonamental el manteniment de la residència. La destrucció d’aquesta funció urbana essencial és arruïnar la ciutat per convertir-la en una fictícia escenografia teatral.
L’especialització d’un carrer o barri com a ubicació per a locals de restauració o d’oci nocturn redueix l’oferta en planta baixa per a altres tipus de comerç menys rendibles. A més, ateses les molèsties generades per les terrasses i a falta de demanda residencial, a poc a poc l’activitat de restauració ocupa les plantes pis de l’edifici on s’ubica per utilitzar-les com a magatzem. A l’altre extrem, fer el possible per mantenir els residents reduint les activitats molestes és garantir la seguretat gràcies a una presència constant, i el que és potser més important, assegurar l’existència del comerç.
L’Ordenança que fixa la taxa per a la utilització privativa de la via pública a la ciutat de Barcelona estableix per al mateix carrer Enric Granados la segona categoria d’un total de cinc. Segons aquesta ordenança, el propietari d’un establiment que pretén gaudir d’una terrassa com a ampliació del seu local ha d’abonar anualment al consistori per una taula amb quatre cadires i 2,25 metres quadrats d’ocupació 3.352 euros (0,838 durant el temps que es preveu de pandèmia). Una quantitat que de ben segur s’amortitza àmpliament només amb les propines.
Paral·lelament, al mateix carrer Enric Granados, actualment hi ha dos establiments que són bars i que pretenen el seu traspàs per uns imports de 130.000 euros i 2.200.000 euros. Les quantitats demanades asseguren la continuïtat de l’activitat i, per tant, el manteniment d’un lloguer relativament baix, 2.400 i 8.300 euros mensuals respectivament, atesa la demanda existent i la moratòria de llicències actual per instal·lar-hi aquest tipus d’activitat.
En aquest marc, cal preguntar-se si la garantia de tenir aquestes terrasses que ocupen gran part de l’espai públic són les causants d’aquests elevats preus exigits pels propietaris privats, els quals ja compten amb una superfície addicional com a part afegida del seu local. D’aquesta manera, es dona la paradoxa de trobar locals d’una superfície reduïda que compten amb molt més espai de venda al carrer que dins de la planta baixa que lloguen.
L’ordenança, que com s’ha dit estableix una taxa anual per l’ocupació de l’espai públic, no fa distincions d’horaris, no diferencia entre dies laborals o festius, o entre temporades d’hivern o d’estiu, permetent el manteniment de les instal·lacions pròpies de les terrasses durant les 24 hores, cada dia de l’any. Així, en el cas de fallida, l’empresari restaurador interpreta que no ha de desallotjar les seves pertinences que ocupen el carrer, com a mínim fins a l’exhauriment del termini contractat. Sembla doncs inevitable la deixadesa que els veïns han de patir per les jardineres de plantes músties abandonades, per l’oblit dels para-sols, pel descuit d’ombrel·les desgastades… Tota una munió d’artefactes dins d’un espai públic que fou modèlic durant una època i que a poc a poc s’està emparentant cada cop més amb els pitjors exemples d’ocupació de la via pública dels pobles costaners de turisme de borratxera.
La nova anormalitat de les terrasses
- Publicat el divendres 11 de juny del 2021 | 12:44
Tornem a parlar de terrasses! L’anunci de la conversió en definitives de les llicències excepcionals atorgades per a noves terrasses com un acord del Govern de la ciutat amb el Gremi de Restauració de Barcelona sense més debat ens sembla del tot inacceptable. A les portes de que els controls sanitaris i la vacunació massiva portin la maleïda pandèmia cap al seu final, la massificació de l’espai públic que comporta aquesta decisió ens sembla d’una temeritat esbalaïdora.
El 21 de maig del 2020, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar un decret de flexibilització en la reobertura de les terrasses, on s’ampliaven els espais dedicats a taules a l’espai públic i en alguns casos també el nombre de taules. Això es feia per garantir la rendibilitat dels negocis de restauració i permetre complir les mesures mínimes de seguretat sanitària i de separació de taules. Decret on es remarcava molt explícitament que era una flexibilització provisional i reversible un cop superada la pandèmia.
Poc després, les entitats socials i veïnals vàrem alertar sobre els possibles abusos del sector vers l’ocupació de la via pública amb terrasses amb aquest comunicat.
Un any després, el resultat és inacceptable no tant per la necessitat de facilitar un espai complementari exterior a la restauració en temps de pandèmia, que això ja vàrem dir que ho acceptàvem, sinó pels abusos i excessos del sector. També dèiem fa un any que calia un contundent dispositiu d’inspeccions per evitar justament aquests abusos, però l’Ajuntament no ha fet absolutament res i, fins fa pocs dies, grans incompliments flagrants a Ciutat Vella o Eixample no s’han inspeccionat ni sancionat. I els abusos a la ciutat s’han estès tan ràpid com el rum-rum que l’Ajuntament feia ull clucs als incompliments.
No cal caminar gaire per veure multitud d’exemples:
– Taules, bidons, prestatgeries i altres elements similars a la façana dels edificis, la qual cosa està explícitament prohibida per les lleis d’accessibilitat.
– Paraments que quasi semblen edificacions fixes quan sols estan permesos para-sols o, en algun cas, pantalles laterals, però que en qualsevol cas s’han de poder recollir a la nit.
– Invasió de taules a la vorera duplicant o triplicant les legalment concedides, tot i les ampliacions. I en la majoria de casos sense garantir les distàncies de seguretat. O sigui, s’ha acordat ampliar l’espai per poder separar taules i el que ha passat és que simplement hi han col·locat el
doble de taules i sense distàncies.
– Ús inadequat dels nous espais senyalitzats als vials: en molts casos, aquests han quedat sense cap ús per manca de clients mentre que les voreres estaven plenes de taules. És evident que si es donen aquests espais justament per facilitar la distància física, primer cal emplenar les
taules dels vials i, en tot cas si es té permís, després utilitzar les de les voreres.
El desgavell actual és monumental i les males sensacions s’han complert al 500%. En cap cas ni estem en contra de les terrasses en general, ni de les ampliacions rescatant espai als vials, però exigim que ja en camí de superar la pandèmia, tornem a parlar de racionalitzar les terrasses a Barcelona. L’anunci que les mesures extraordinàries quedin per sempre és intolerable. La recuperació d’espais vials ha de servir per alliberar espais de les voreres pels vianants, no per duplicar l’espai de negoci dels restauradors. Cal recordar que Barcelona està aproximadament a la meitat (7 m2) dels espais verds que recomana l’OMS per càpita (12 m2) i a anys llum del que recomana Greenpeace (50 m2). També se situa a gran distància de Madrid (21 m2). No pot ser més obvi que cal gestionar amb cura el poc que hi ha.
Sorprèn la constatació que en els darrers anys es pretén presentar el Gremi de Restauració com a l’únic interlocutor de l’Ajuntament en matèria de terrasses, tractant aquesta activitat com una qüestió exclusivament econòmica o empresarial i ignorant l’existència de qualsevol altre efecte com els de caràcter urbanístic, ambiental, paisatgístic, de convivència o de compatibilitat amb la resta d’usos a l’espai públic. Exigim al govern municipal que rectifiqui aquesta imatge simplificadora d’un fenomen de caràcter complex i generador de múltiples efectes derivats.
Demanem a l’Ajuntament:
– L’inici urgent d’un procés exhaustiu d’inspeccions administratives que permeti reconduir l’enorme desgavell actual i ajustar els espais de terrasses a la normativa vigent, assumint el compromís de revisió dels criteris actuals emprats per la inspecció municipal perquè siguin més eficients i
immediats. És important la creació d’un Registre transparent i accessible del nombre de taules de què disposa cada establiment.
– El reconeixement del veïnat de Barcelona com a interlocutor del govern municipal i del conjunt dels grups municipals pel que fa a la gestió de l’espai públic dedicat a terrasses, posant en marxa una taula àmplia amb la participació de les entitats veïnals per gestionar
tots aquests canvis.
– Aquesta necessitat d’interlocució a nivell municipal ha de comprendre el debat i la gestió, almenys, dels aspectes següents que considerem bàsics pel seu impacte sobre el veïnat i la salut ambiental:
1- Reconduir o anul·lar l’anunci de la conversió en definitives de les llicències excepcionals atorgades per a noves terrasses o ampliacions en calçada a causa de la pandèmia.
2- L’homologació dels dissenys definitius dels nous prototips de terrasses destinats a substituir els espais provisionals actuals delimitats per blocs New Jersey.
3- La racionalització dels espais dedicats a terrasses complint en tots els casos amb les lleis aprovades d’accessibilitat, d’obligat compliment.
4- L’aprovació de criteris de decreixement molts clars en aquells espais avui massificats que incideixen en barris i carrers de Ciutat Vella, l’Eixample, Sants-Montjuic, Poblenou, etcètera.
5- Recuperar i actualitzar l’aplicació de taxes sobre terrasses suspeses arran de la pandèmia. Les terrasses són un negoci per als bars i sobretot per als propietaris dels locals, que venen no tant sols l’ús de l’espai del bar sinó també el dret d’ús de l’espai públic (sovint molt més
gran que el propi bar).
– De manera especial, reclamem a l’equip municipal que reconegui els efectes que les terrasses tenen sobre la contaminació acústica, sobretot en horaris nocturns, assumint el compromís d’evitar nivells de soroll considerats nocius per a la salut de les persones. Cal la reducció dels
horaris de tancament nocturn, ben especialment en les àrees densament poblades i on es registra una forta afectació sobre la població resident.
Volem, en definitiva, que el gaudi de les terrasses sigui segur i sobretot compatible amb una nova vida ciutadana que recuperi l’espai públic!
Entitats firmants:
FAVB, SOS Enric Granados, Carrers per Tothom, AVV Sagrada Família, Fem Rambla, Alerta Poble Sec, AVV Clot-Camp de l’Arpa, AVV d’Horta, Xarxa Veïnal del Raval, Ciutat Vella no Està en Venda, AVV Gòtic, AVV Sant Andreu de Palomar, Catalunya Camina, ACIC, ABDT
Barcelona, 11 de juny de 2021
560 taules de terrasses porten al límit els veïns d’Enric Granados
Els veïns compten que els bars i restaurants han doblat les taules al carrer des de l’ampliació permesa per la pandèmia i demanen límits per fer front a l’ocupació de l’espai públic.
Enric Granados no es rendeix
Publicat a El Periódico de Catalunya (5 abril 2021)
HELENA LÓPEZ
Els veïns del, malgrat tot, encantador carrer d’Enric Granados –exemple d’allò en què no s’ha de convertir la nova superilla de l’Eixample, en paraules de la regidora Janet Sanz- no es resignen a viure sotmesos a les terrasses i alcen la veu per intentar
L’aclaparadora resposta a la convocatòria en plenes vacances de Setmana Santa –un dia abans i sense marge horari: «demà [pel dimarts 30 de març], a la una del migdia»- és bona mostra del grau de preocupació dels veïns del malgrat tot encantador carrer d’Enric Granados. Una via que els que l’habiten no es resignen a donar per perduda, com intueixen, per les seves declaracions, que han fet els seus governants. Les paraules de la tinenta d’alcaldia d’Urbanisme, Janet Sanz, el 12 de març a la roda de premsa de presentació de la suspensió de llicències als carrers i places de la nova superilla de l’Eixample «perquè no es converteixin en un altre Enric Granados» van fer desconfiar, i de quina manera, els residents d’aquesta zona.
«Fa la sensació que ja els va bé donar aquest carrer per perdut, que els veïns marxem i això es converteixi en un parc temàtic de bars i restaurants amb grans terrasses, on els turistes experimentin des dels seus pisos turístics com era viure a l’Eixample mentre celebren les seves fes- tes als interiors de l’illa», resumeixen el seu malestar reunits, drets, al tram entre la Diagonal i París.
Imatge traïdora
Malgrat la seva aparença de carrer per als vianants, el degoteig de cotxes, motos, furgonetes, bicis i d’un temps ençà també patinets que giren des de la Diagonal és constant, com confirma Montse Calvo a la porta de la seva bonica floristeria, un d’aquests comerços de barri cada dia més infreqüents a una via en què, cada vegada que tanca un negoci per no poder assumir l’astronòmica pujada del lloguer, obre un restaurant.
L’últim exemple és el local on durant 40 anys hi va haver el Video
Instant, el videoclub més antic d’Espanya, obligat a deixar el carrer després de no poder assumir un augment de lloguer del 250%. Als baixos que van quedar buits després de la mudança hi ha ara, com no, un restaurant. I per acabar de fotografiar com funciona la gentrificació, per fer lloc a la terrassa de l’establiment, han tret un banc públic, un clàssic a la capital catalana.
Malgrat el diagnòstic crític compartit per tots, hi ha alguna cosa més que els uneix: no volen resignar-se a ser un cas perdut i tenen moltes ganes de denunciar una situació que estan decidits a revertir. «Farem soroll fins que això passi», adverteixen els residents. A aquesta trobada improvisada convertida pràcticament en assemblea veïnal hi han assistit vuit veïns d’edificis i trams del carrer diferents, cada un amb els seus problemes concrets, tot i que tots assenteixen davant l’explicació de la resta.
La regidora d’Urbanisme, que textualment va parlar de la necessitat de suspendre llicències a la nova superilla per «preservar l’equilibri comercial i evitar la gentrificació i el monocultiu de l’estil d’Enric Granados», no és l’únic membre del govern municipal que ha parlat d’aquest carrer en aquests termes. El regidor de l’Eixample, Jordi Martí, va respondre a les veïnes Rosa Janer i Cristina Català Puigbò, les dues a la cita d’aquest dimarts, que la situació d’Enric Granados «ve de lluny» i «alerta i posa sobre avís dels perills que comporta treure els cotxes dels carrers [el seu objectiu a tot el districte], una cosa que pot fomentar un monocultiu si no es gestiona bé».
Una descripció amb què les dues residents estan d’acord, però troben a faltar un pla per revertir aquesta situació, que de moment no està sobre la taula. «No perquè la situació vingui de lluny cal considerar-la insalvable», remarquen, i parlen d’un problema de salut pública (i mental). «El soroll és insuportable», assenyalen tots, els qui viuen amb el temor que acabi el toc de queda i tornin les gresques nocturnes en unes terrasses que la Covid ha fet encara més grans.
Desequilibri brutal
«Ningú està en contra dels restaurants –volen deixar molt clar–, el problema és el desequilibri brutal: hi ha 80 terrasses i restaurants consecutius. A més a més, és un tipus de local principalment de grans negocis que han expulsat els negocis tradicionals, que no poden competir amb les cadenes.»
Josep Maria Montseny, un altre dels veïns a l’assemblea espontània de la plataforma SOS Enric Granados, apunta al futur immediat. «Aquest estiu no podem viure la mateixa situació que el passat amb les terrasses ampliades. Cal limitar horaris i aforament, i que la Guàrdia Urbana actuï», apunta, i assegura que se senten ostatges de la crisi del sector. Són conscients que en aquest moment és impopular criticar els excessos de les terrasses, però no volen pagar els plats trencats, cosa que, en part ja estan fent.
“El Restaurante Bellavista del Jardín del Norte (Enric Granados, 86) cierra, y el local se traspasa por un millón de euros, una cantidad mensual fija más un porcentaje de la facturación mensual; la suma total por el traspaso se acercaría al millón de entrada más 20.000 euros al mes”
Font: Ignasi Jorro
Crónica Global 21.06.2019
Lionel Messi dice basta. El delantero del FC Barcelona ha echado al cierre a la mínima operativa que quedaba de su restaurante, Bellavista del Jardín del Norte, y ha salido (por ahora) del negocio de la restauración. El astro argentino y Grupo Iglesias, socios en el fallido bufé situado en la calle Enric Granados de Barcelona, han colocado el local en el mercado.
Según han informado fuentes del sector inmobiliario, el jugador y los Iglesias ofrecen el traspaso del negocio por un millón de euros, una cantidad mensual fija más un porcentaje de la facturación mensual. La suma total por el fracasado negocio de Messi y los veteranos de la restauración barcelonesa se acerca al millón de entrada más 20.000 euros al mes. ¿Qué éxito ha tenido? “Hasta el momento, poco. Los gestores no han conseguido que nadie pague ese precio. Se trata de una salida demasiado cara, ya que el local está situado en una calle peatonal, sí, pero no alcanzará la caja necesaria para cubrir la inversión”, han alertado las mismas voces.
Eventos privados
Lo factual es que el Bellavista Jardín del Norte dejará de estar vinculado a los Messi y a los Iglesias cuando aparezca un inversor. Ocurrirá este hecho ocho meses después de que el bufet cerrara tras apenas dos años en operación. Bajó la persiana el cenador pese a su popularidad. Las fuentes consultadas insisten en el elevado alquiler del local, la excesiva inversión inicial y la mala planificación como causas. Sea cual fuere el motivo, en aquel momento los gestores del primer negocio de restauración de los Messi anunciaron que el local continuaría como espacio para eventos y cátering.
Castelldefels, sí
El pinchazo del internacional argentino en el centro de Barcelona pone fin a la aventura de Messi en la restauración, aunque temporalmente. La familia del jugador ya prepara la apertura de un bufé de 1.000 metros cuadrados y capacidad para 100 personas en la confluencia del paseo Marítim de Castelldeferls con la calle 3. El espacio, que cuenta con licencia, se encuentra en obras. Se espera que los trabajos terminen a final de año, momento en el que el jugador y sus allegados volverán a probar suerte en el negocio del paladar.
En esta ocasión no se harán acompañar de Grupo Iglesias, los veteranísimos de la restauración de Barcelona. El conglomerado barcelonés está al timón de exitosos bufés como la icónica marisquería Rías de Galicia, Cañota o Espai Kru. Asimismo, se encuentran al mando de El Barrio, una aglomeración de los superrestaurantes Tickets; Bodega 1900; Niño Viejo; Pakta y Hoja Santa con los hermanos Adrià, amén de Enigma, donde solo gestionan y no participan en la sociedad.
El plàtan arrancat per Parcs i Jardins davant Enric Granados 86 no s’ha replantat (encara que ho digui la placa) “terrasses sense aturador” (II)
A la dreta, imatge de l'escocell buit amb la placa de Parcs i Jardins anunciant la replantació. A l'esquerra, l'escocell integrat a l'espai de la terrassa.
En aquest escocell hi havia plantat un plàtan veterà que va aconseguir resistir la remodelació del carrer en bulevard, però que no va poder sobreviure a la pandèmia de les terrasses vint anys més tard. Quan fa més de dos estius es va arrancar aquest arbre, Parc i Jardins va col·locar una placa a l’escocell en què comunicava que l’arbre es replantaria a la campanya següent, cosa que no s’ha fet.
Casualment, la desaparició de l’arbre va coincidir amb la instal·ació de la terrassa (actualment sense ús).
Sembla evident que l’arbre no es tornarà a replantar, oi Parcs i Jardins?
El comercio del Gòtic lanza un SOS ante la oleada de cierres. Una treintena de negocios del barrio echa la persiana de manera definitiva durante la pandemia
Oleada de cierres de negocios en el barrio Gòtic de Barcelona. Los carteles de en traspaso son la parte visible de los primeros pasos de un cruel y nuevo proceso de gentrificación y degradación comercial en el centro de la ciudad.
Y encima, los comerciantes denuncian que el ninguneo del Ayuntamiento está alimentando su agonía. Estos días, muchos contemplan como afrentas personales las obras a las puertas de las tiendas del Portal de l’Àngel, la gestión de las colas del reparto de alimentos de la parroquia de Santa Anna, las restricciones y cortes al tráfico de la Via Laietana y sus nuevas y muy inquietantes aceras… Los comerciantes dicen que si el gobierno de la alcaldesa Colau no les toma en cuenta y se decide a propiciar que los barceloneses vuelvan al centro, pronto se dará una segunda oleada de cierres aún más cruel. Y entonces ya sólo se verán colmados, franquicias y tiendas de camisetas con la imagen de Blancanieves esnifando cocaína.
Malos augurios
Los comerciantes creen que sin la complicidad municipal pronto cerrarán más tiendas
Porque estos días el río baja revuelto y algunos intentan sacar provecho. Lo explican comerciantes, inmobiliarios, propietarios de locales… La asociación de comerciantes Barna Centre calcula que la pandemia ya obligó a cerrar a al menos 27 tiendas. Hablamos principalmente de pequeños comercios de carácter familiar con pocos empleados, varios años a cuestas y muchos agobios a santo del alquiler. No resistieron el confinamiento.
Una víctima del tiendicidio es un comercio de cosmética natural de la calle Santa Anna. Pagaban 4.000 euros al mes por un local de 39 m2 construidos. La propietaria cuenta que recibió las primeras ofertas antes de colgar el cartel de en alquiler, ofertas a la baja de gente ya conocida en el barrio dueña de tiendas de carcasas de móviles, de gafas de sol, de souvenirs… “¿Y qué están haciendo? –sigue la propietaria–; pues ofrecen pagar 2.000 euros al mes el primer año, 2.400 el segundo, un poco más el tercero… siempre y cuando, aunque el local está impecable, les dejes una carencia de tres meses por obras. De este estilo tengo unas cuantas ofertas. ¿Quién puede tratar de montar un negocio en el centro de Barcelona en estos momentos? Simplemente tratan de aprovechar la situación para conseguir un nuevo local a un precio muy inferior al que ya están pagando y aguantar hasta que se produzca el regreso de los turistas. Si los turistas vuelven pronto, ya tienen dos negocios en funcionamiento, y si tardan más de lo que prevén, pueden cerrar el antiguo. Yo, mientras pueda, diré a todos que no. Tuve una tienda de regalos muchos años y no pude aguantar la competencia de una cadena. Además, me apena que el tejido comercial del barrio se eche a perder”.
Una controversia tras otra
Las obras y sobre todo las restricciones al tráfico crispan el ambiente
Aquí todos creen que los turistas regresarán, antes o después. Lo que nadie tiene claro es quiénes aguantarán hasta entonces. Mucha gente que puso parte de su patrimonio como aval para conseguir un préstamo y resistir unos meses más cruza ahora los dedos. Desde Barna Centre dicen que si la gente del resto de la ciudad no se anima a bajar al centro, muchos comerciantes endeudados acabarán en la ruina. Y el temido monocultivo comercial ya no encontrará barreras en el Gòtic.
“La verdad es que mi mujer y yo estamos muy afectados –dice Santiago Martín, terminando de embalar–. Esperábamos que nuestra hija nos tomara el relevo, pero nuestro negocio ya no es viable”. Martín y su mujer abrieron hace 43 años en la calle Ferran el comercio de artesanía Itaca. “El confinamiento fue definitivo. La gente cree que una tienda en el centro es un gran negocio, pero apenas tienes margen de maniobra. Los turistas regresarán, en un mes, en un año… pero nosotros no podíamos aguantar más. Los que vengan sólo encontrarán pubs, colmados y tiendas de souvenirs”.
Por ello los comerciantes piden ayuda al Ayuntamiento. “Necesitamos que se regule el precio de los alquileres, necesitamos que Barcelona replantee su modelo turístico –dice Teresa Llordès, presidenta de la asociación de comerciantes Barnacentre–, pero lo que más necesitamos ahora es la complicidad del Ayuntamiento para animar a los barceloneses a regresar al centro. Tras cada cierre hay una historia dramática. Y hasta ahora las políticas municipales no nos están ayudando. El ninguneo del Ayuntamiento está agravando esta agonía. El Gòtic es el corazón Barcelona, y si su corazón se para, también se parará nuestra ciudad. De todas formas soy optimista, aún tengo esperanzas, creo que entre todos podemos revertir esta situación”.
La última controversia la trajeron los cortes al tráfico de la Via Laietana de los fines de semana, las restricciones el resto de días y sus nuevas y muy inquietantes aceras. “El Ayuntamiento no nos hace caso –dice Josep Maria Roig, en la histórica pastelería La Colmena–. El sábado no vino nadie por culpa del corte. Y las nuevas aceras lo complican todo aún más. La desescalada está siendo muy dura. En el Gòtic no hay niños, no hay familias… Vivimos del turismo, porque cada piso que un vecino dejaba se convertía en turístico. Y ahora los barceloneses son más reticentes que nunca a bajar al centro. Temen coger el metro. Si les quitas carriles de circulación y aíslas la zona los fines de semana, se quedan en su barrio. Estamos tirando de nuestros ahorros”.
La penúltima controversia la trajeron las obras del Portal de l’Àngel, la apertura de zanjas a las mismas puertas de los comercios. Desde Barna Centre lamentan que estas obras, que ya arrastran retrasos desde los tiempos de los alborotos en la plaza Urquinaona, tengan que hacerse justo en el momento en el que la ciudad trata de recuperar la actividad económica. “Hay que tener en cuenta que esta calle actúa como polo de atracción de todo el barrio, que muchos de los ciudadanos que se animan a comprar en sus franquicias tradicionalmente dedican luego un rato a callejear por el Gòtic. Buena parte de estas obras podían haberse adelantado durante parte del confinamiento, cuando se permitieron este tipo de trabajos; ¡así se lo pedimos al Ayuntamiento! pero nos dijeron que tranquilos, que ya verían…”.
Y la antepenúltima controversia la trajo la gestión de las colas del reparto del reparto de alimentos de la parroquia de Santa Anna, unas colas que no cesan de crecer. “Aquí nadie pide que no se hagan las colas, finalmente parece que el Ayuntamiento las está reorganizando… pero es que llevamos mucho tiempo pidiendo al Ayuntamiento que trate de minimizar su impacto en el espacio público; ¿tan difícil es poner unos servicios para unas personas cuyas colas han llegado hasta la plaza Catalunya?”.
- ← Anteriors
- 1
- 2
- 3
- …
- 14
- Següent →
SOS ENRIC GRANADOS 