Articles
¿Descorcho yo el cava?
“El caso, repito que anecdótico, ilustra como mínimo tres cosas bastante habituales en la restauración y la hostelería: 1) la ligereza con que se puede llegar a contratar, sin contrastar mínimamente si la persona tiene las competencias profesionales para ocupar un puesto de trabajo determinado, tanto da que las haya adquirido vía experiencia o vía formación; 2) que en sectores con gran competencia y en ausencia de salarios mínimos dignos, el empresario es capaz de coger al primero que pasa por la calle, siempre que se avenga a horarios y a precios generalmente abusivos, aunque no sepa abrir una botella de cava, y 3) que el consumidor tiene un nivel de exigencia muy bajo en calidad de servicio. Todo ilustra el tipo de estructura de empresa que existe en algunos sectores, incluido el del turismo low cost, que muchos todavía defienden.”
Modest Ginjoan (Economista)
(La Vanguardia 22/11/2017)
En una de esas comidas que hacemos un grupo de cinco amigos decidimos ir a un restaurante especializado en pollo. Como en ocasiones anteriores, pedimos el menú, con el añadido de que antes de empezar beberemos cava. La camarera nos pregunta qué marca queremos de las dos que tienen, escogemos una y al cabo de un rato llega ella con la cubitera y la botella de cava dentro. Coge la botella con una mano, se mira el cabezal de manera dubitativa mientras con la otra mano muestra un sacacorchos y dice “A ver, ¿ cómo se abre?”, lo que nos deja atónitos a los cinco de la mesa.
Le pregunto una cosa obvia, si no ha abierto nunca ninguna, y me dice que no; le pregunto qué nacionalidad tiene, y me dice que es española; le pregunto si nunca ha bebido cava, y contestación que sí, en fiestas, pero que en su casa las botellas no las abría ella. Le pregunto si quiere que le abra yo la botella, y me dice que sí. Lo hago mientras la camarera descubre que bajo el envoltorio del tapón hay una pequeña estructura metálica. La desenrollo, la saco y a continuación destapo el cava con una mano en el tapón y la otra sujetando la botella. Le doy la botella y nos sirve. La botella que pedimos un poco más tarde ya la destapa ella.
La anécdota no tiene más importancia que la sorpresa que nos provocó que un camarero (en este caso camarera) desconociera una cosa tan elemental en el servicio de restauración como destapar una botella de cava. Que eso pase en el llamado país del cava resulta muy raro, y que pase en un restaurante que en su carta ofrece cava, todavía más.
No, no piensen que echaré la culpa de esta situación anecdótica a la atenta y simpática camarera que gracias a la clientela aprendió cómo se destapaba una botella cava. La joven, de entre 25 y 30 años, quizás hacía por primera vez ese trabajo y vete a saber con qué tipo de contrato, cuánto cobra y qué tipo de incentivos tiene.
Como el hecho es que, trabajando en un restaurante, la camarera ni ha recibido ninguna formación (si es que hace falta) ni conoce cómo hacer una cosa elemental como destapar una botella, la atención la tenemos que poner en el contratante. El caso, repito que anecdótico, ilustra como mínimo tres cosas bastante habituales en la restauración y la hostelería: 1) la ligereza con que se puede llegar a contratar, sin contrastar mínimamente si la persona tiene las competencias profesionales para ocupar un puesto de trabajo determinado, tanto da que las haya adquirido vía experiencia o vía formación; 2) que en sectores con gran competencia y en ausencia de salarios mínimos dignos, el empresario es capaz de coger al primero que pasa por la calle, siempre que se avenga a horarios y a precios generalmente abusivos, aunque no sepa abrir una botella de cava, y 3) que el consumidor tiene un nivel de exigencia muy bajo en calidad de servicio. Todo ilustra el tipo de estructura de empresa que existe en algunos sectores, incluido el del turismo low cost, que muchos todavía defienden.
Les raons de la turismofòbia
Miquel Puig (Economista)
La Vanguardia (10/08/2017)
Els brots de violència contra el turisme són censurables perquè la justícia no ha de ser mai administrada pels particulars i perquè l’ús de la violència és i ha de ser monopoli de les autoritats. El contrari és renegar de la civilització per recaure en la llei de la selva.
Ara bé, que aquestes manifestacions siguin censurables no significa ni que siguin irracionals, ni que siguin una fabricació de grups polítics hostils al progrés o al mercat, i presentar-les com a tals constitueix un engany no menys censurable.
Les manifestacions de turismofòbia no són contra el turisme, sinó contra els abusos que provoca el turisme, perquè el turisme, com qualsevol activitat humana, té costos, i negar-los és negar l’evidència. Recordem que en l’última enquesta entre els barcelonins l’impacte del turisme ha passat a ser el seu principal motiu de preocupació.
Té costos i té, naturalment, beneficis. Ara bé, el que no és tan evident és que el nostre model turístic és increïblement ineficient en la part dels beneficis, i això és el que comença a percebre la població que en pateix els costos.
El mite que el nostre model turístic crea prosperitat generalitzada i que gràcies a ell el nostre atur no és més alt constitueix una falsedat molt repetida, però falsedat al cap i a la fi. Falsedat que es posa de manifest, per exemple, comprovant que Balears té una renda per càpita substancialment inferior a la de la província de Lleida (concretament, un 18%) i que, en canvi, la taxa d’atur és més gran a les Illes que a la Terra Ferma (5 punts de mitjana en els últims nou anys). Fins i tot en la temporada turísticament alta la taxa d’atur és més alta a Balears que a Lleida (2,5 punts de mitjana en els últims nou anys).
D’altra banda, no hi ha evidència que la renda per càpita de la Barcelona post- olímpica hagi crescut més de pressa que la d’una ciutat com Saragossa; de fet, tot sembla indicar el contrari. Ara bé, si el turisme post- olímpic no ha portat prosperitat als barcelonins, què coi de bo els ha portat?
És evident que els turistes gasten diners i que creen llocs de treball, però el nostre model és incapaç de convertir aquests diners en prosperitat i aquests llocs de treball en nivells d’ocupació decent. No es tracta d’una maledicció bíblica, perquè hi ha models turístics al nord dels Pirineus que sí que ho fan.
En definitiva, les manifestacions de turismofòbia han de mobilitzar les nostres autoritats en dues direccions, totes dues necessàries. La primera és repressiva, i ha d’anar dirigida contra la violència turismofòbica i contra els turistes que abusen dels seus veïns. La segona és replantejar el model perquè el turisme creï prosperitat (que, sens dubte, en pot crear) i per distribuir-la de manera decent. Ara per ara, el turisme només beneficia els propietaris immobiliaris, i tothom hauria d’entendre que això no és ni acceptable ni sostenible.
Adéu, Barcelona
Adéu, Barcelona
(Diari ARA 24/05/2017)
Viure al centre de Barcelona és tota una aventura. Si anem a comprar un producte en una botiga del centre, hem d’esquivar turistes constantment per arribar sense demora al nostre destí. Si decidim anar a una terrassa que fa bona pinta, la resposta que rebem és “Hello, it’s closed ”. Tornem passejant a casa i… quina pudor de pixum! Decidim fer un vermut al Raval, desgraciadament massa a prop de la Rambla: 10 euros. Vaja, ens han pres per turistes. Ens recomanen una gelateria i hi anem: som els únics locals fent cua. A la Rambla les floristeries han donat pas a parades amb gelats i creps per a turistes. Ens fa la impressió que vivim en un decorat fet per al turisme barat, regat d’alcohol i paelles congelades.
D’aquí poc, però, ens fan fora del pis on fa temps que viu la meva parella. No ens en fan fora, sinó que ens apugen el lloguer 200 euros. I no ens rebaixen ni un cèntim encara que arreglem el terra, que està en pèssimes condicions, o el minúscul bany. Si ens els arreglessin esclar que ens hi quedaríem, pagant els 200 euros més. Però, esclar, el mercat de Sant Antoni està a punt d’obrir les portes i hi ha qui pagarà això i més per aquestes condicions.
Nosaltres, però, seguirem passejant per Barcelona. L’altre dia, tot pujant per un carrer del Gòtic, trobem un bar, un bar autèntic que il·lumina un petit carreró que s’amaga de mirades curioses. La meva parella diu: “Mira que bonica que és la Barcelona de veritat”. Aprendrem a estimar altres barris. Així som els locals, els que ens quedem i tornem als barris.
ANDREA GUILERA ALONSO
D’oficina bancària a bar: els canvis del paisatge urbà dibuixen una economia de salaris baixos i no diversificada
MODEST GUINJOAN (Economista)
La Vanguardia 17 octubre 2016
En un dels baixos de la casa on visc ha tancat una sucursal bancària. El local,ara en obres, serà una hamburgueseria. Se sumarà als altres dos bars que ja hi ha a la mateixa casa i que acaben de ser traspassats. Aquests moviments de mercat en plantes baixes han reforçat una percepció que fa temps que tenia, i per això m’he entretingut a comptar les oficines bancàries que queden i els bars que hi ha en un radi de 100 metres de casa meva.
A la zona, netament residencial, amb una població estabilitzada i sense turistes, s’hi han tancat en pocs anys set oficines bancàries (tres de les quals enguany). Ara en queden tres. O sigui que es constata el que ens arriba pels mitjans en el sentit que a la banca li sobren oficines. Darrere d’aquest procés hi trobaríem com a mínim tres forces: Una, la competència entre els bancs (tenir moltes oficines resta); dues, la tecnologia,que permet operar a distància i amb més i millors serveis; i tres, el canvi d’hàbits dels clients, cada vegada més familiaritzats a fer operacions sense requeriment presencial.
En contraposició i en el mateix cercle de 200 metres de diàmetre, la restauració no para de créixer. He comptabilitzat fins a trenta bars o restaurants. Alguns els he vist tota la vida, d’altres són nousi, sempre, quan se’n tanca un, es reobre al cap de pocs dies, incloent-hi aquells que, passant-hi pel davant, no hi veia mai ningú. No sé com s’explica la puixança del sector en un mercat tan local, constant i sobresaturat.
Imatge de la instal·lació d’un establiment d’hosteleria en el local que ocupava una oficina de Catalunya Caixa (Aribau/Còrsega)
Sí que és cert que, a diferència del sector bancari, el progrés tecnològic aquí és molt feble (productivitat baixa i estancada), i que per fer un cervesa només es pot fer de manera presencial; però encara és més cert que la porció del pastís que li toca a cada competidor és cada vegada més petita i que la viabilitat econòmica dels establiments menys actius és impossible. Cal dir, com a curiositat, que el sector està passant progressivament a mans d’empresariat xinès, el qual té pràcticament el 40% de l’oferta del barri, diria que com en altres barris de Barcelona.
Més bars i menys oficines bancàries, un paradigma al meu barri de canvi com a mínim en tres sentits.
El primer, de transformació del paisatge urbà, que està passant de ser diversificat en oferta de serveis i en comerç especialitzat, a estar dominat per bars, basars i colmados.
El segon, que totes aquestes activitats estan basades en salaris baixos, en llocs de treball sense qualificació, en horaris perllongats, entre altres coses, just el contrari del que diem cada dia que ens cal, que són salaris més alts i llocs de treball de qualitat.
I el tercer, que les amples voreres del meu barri s’han convertit en una gran terrassa que treu espai als veïns que no anem al bar i omple el carrer de soroll fins a hores en que molts volem descansar.
Certament, a criteri meu, cap d’aquests canvis no és per millorar.
Experts fins i tot en terrasses
“Pilar Rahola va ocupar un càrrec polític a l’Ajuntament de la capital catalana, encara que quan pontifica en els mitjans contra els polítics sembla haver-ho oblidat”
OPINIÓ / PAU MORATA
Diari de Girona 07.10.2016
Una breu notícia publicada en diversos mitjans de Barcelona explicava que el Gremi de Restauració de Barcelona ha creat una comissió de 18 experts (sic) que redactarà un llibre blanc amb solucions per a l’Ordenança de Terrasses, que el sector -o sigui el Gremi- presentarà a l’Ajuntament que presideix la senyora Ada Colau.
Fins a aquí, la notícia sembla normal i fins a cert punt amb certa lògica, si tenim en compte les tibants relacions entre l’alcaldessa i els qui dirigeixen el gremi esmentat, o sigui empresaris que obtenen bona part dels seus ingressos precisament gràcies a les terrasses.
Però quan vaig seguir llegint la notícia van aparèixer alguns dels noms que els dirigents del gremi han escollit per formar part d’aquesta comissió d’experts que ha d’aportar solucions per a l’Ordenança: Pilar Rahola, Xavier Sardà, Isabel-Clara Simó, Gonzalo Bernardos, entre altres persones. I em vaig fregar els ulls perquè ho llegia i no m’ho creia. Experts en terrasses i en Ordenances municipals?
Més aviat experts -i molt- en tertúlies en ràdios i televisions. Dubto que els quedi temps per asseure’s i prendre’s un cafè en una terrassa o simplement per examinar-ne algunes i reflexionar sobre com haurien d’encaixar en la futura norma municipal.
I parlant de cafè, abans eren les cafeteries el lloc de les tertúlies, sobretot de les literàries, però d’això han passat moltes dècades. Ara el que és habitual és que els qui porten la veu cantant parlin davant un micròfon i davant una càmera. I de qualsevol cosa, que se’ls atribueix la condició d’experts en tot o gairebé tot. Van d’emissora pública a privada i inversament i així successivament, un dia darrere l’altre. Si poses la ràdio pública allí estan i si poses la privada també. I el mateix pel que fa les televisions públiques i les privades, també. Gairebé aconsegueixen l’impossible do de la ubiqüitat, és a dir trobar-se en dos llocs al mateix temps. Per aquest motiu no arribo a intuir d’on treuen el temps, ja sigui per al llibre blanc, ja per a altres coses. I a causa de tanta ocupació tertuliana, dubto que tinguin temps de fixar-se en la problemàtica de les terrasses. No obstant això, quant a la capacitació Pilar Rahola tal vegada ho estigui. Recordo que ella va ocupar un càrrec polític a l’Ajuntament de la capital catalana, encara que quan pontifica en els mitjans contra els polítics sembla haver-ho oblidat.
En la meva modesta opinió de columnista que tot i haver estat tertulià en temes polítics ni em vaig prodigar gaire com a tertulià radiofònic o televisiu, ni ho vaig fer gaire temps entre altres raons perquè les meves anàlisis i opinions no agradaven als qui manaven i van deixar de convidar-me, el gremi de Restauració barceloní hauria d’haver seleccionat a experts especialitzats en temes urbans i en terrasses que poguessin redactar un llibre blanc carregat de rigor, en comptes de fer-ho a experts especialitzats en tertúlies de ràdio i de televisió, per molt coneguts i mediàtics que siguin.
Per fer front -o pressió, que és el que pretenen- davant l’alcaldessa Colau i el seu equip de govern probablement hauria estat més útil que aquest llibre blanc el fessin experts d’un altre tipus als triats, dit sigui amb tot el respecte per tots i cadascun d’ells. Que hi hagi dues conegudes arquitectes -i no crec que sigui per la quota femenina sinó pel seu reconegut prestigi- no sembla suficient. Que hi hagi alguns professionals amb coneixements urbans no ha estat notícia. Que també hi sigui el dissenyador Javier Mariscal, pare del Cobi olímpic, probablement podrà aportar una mica de creativitat, si és que els seus problemes econòmics -segons ell mateix va revelar fa poc- no li impedeixen seguir sent un gran creatiu. Tal vegada pugui suggerir idees perquè els tendals de les terrasses no siguin anodins ni tan plens de publicitat com són molts d’ells ara. I ho dic amb un respectuós somriure i la tranquil·litat d’haver estat pioner a defensar el seu Cobi des del primer moment, quan la seva obra era atacada per alguns. Encara així, no sé fins a quin punt Mariscal està preparat per aportar arguments en aquest llibre blanc anti-Ordenança.
La intenció del gremi -al web del qual hi ha un manifest i es demanen signatures de suport- és que els comissionats comencin a treballar el 18 d’octubre i acabin el llibre blanc al gener. Però l’anunci, malgrat la llista dels coneguts tertulians no sembla haver impressionat els edils de l’equip Colau. El regidor d’Arquitectura i Paisatge Urbà de Barcelona ha afirmat que el document no condicionarà la labor del consistori, que té previst aprovar la modificació de la normativa abans de l’estiu que ve.
SOS ENRIC GRANADOS 