cartes
“Quan la mediterraneïtat peixeja”
«L’afer de les terrasses de bar a Catalunya ha encapçalat el clam popular contra les mesures antipandèmia.
Una vergonya tremenda»
Xavier Roig (Diari ARA, 19/03/2021)
Com molts de vostès es poden imaginar, estic a una distància considerable del model ideològic i social que propugnen els membres de Catalunya en Comú. Detesto el progressisme incompetent i postural que s’ha instal·lat a Catalunya d’ençà de la mort de Franco. Ara l’Ajuntament de Barcelona ha dictat que els nous espais de vianants, que apareixeran arran de la limitació de la circulació de cotxes, no podran ser envaïts per terrasses de bar. I, ves per on, aquesta prevenció la trobo magnífica. De la mateixa manera que trobo adequada la política de limitació al turisme de masses que es practica de fa uns anys. Tot plegat ens hauria de fer reflexionar: allò que en altres ciutats europees encapçala fins i tot la dreta, aquí es deixa en mans d’una esquerra tocatimbals que aprofita, de passada, per engaltar-nos dins del lot altres aspectes gens desitjables.
L’afer de les terrasses de bar a Catalunya ha adoptat un caire grotesc. Ha encapçalat el clam popular contra les mesures antipandèmia. Una vergonya tremenda. És un, entre molts, dels signes d’espanyolització -ergo, degradació d’hàbits europeus- que afecten la societat catalana. Recordo, ja fa massa temps, quan d’aquest estil de vida en fèiem befa. “A Madrid sempre estan al bar. No treballa ningú!” Hem passat a fer gala d’una mediterraneïtat descordada i trabucaire.
El món deu molt al Mediterrani. Als antics: grecs i romans. També a les innovacions del Mediterrani medieval: comerç, banca, assegurances, comptabilitat per partida doble, art, Renaixement… Però nosaltres tenim un mèrit nul en tot allò que van fer aquells que van ocupar l’indret on ara habitem. Vivim d’una renda, d’un pretendre lluir reputació, que se’m fa al·lucinant. La realitat és que, excepte algunes excepcions, la nostra contribució actual al món modern i al progrés és molt magra. Que hi ha excepcions? Sens dubte. Però fixin-se que sempre que es rifa una demanda de “solidaritat” sempre hi som nosaltres, parant la mà.
Catalunya havia optat, en el passat, per una mediterraneïtat enraonada. Aquella que no feia ostentació d’aquesta condició, perquè en coneixia les limitacions. Altres indrets han reeixit en aquesta intenció. Si mai viatgen pel sud de França o pel terç nord d’Itàlia s’adonaran que intenten posar l’accent més en el seu vessant europeu productiu, modern, industrial i de comerç –és a dir, aposten per uns valors actuals– que no pas estimular una mediterraneïtat que, ja m’ho permetran, fa un tuf d’insolvència insuportable. A partir d’un moment determinat, que jo situo arran de les Olimpíades, Barcelona va voler trencar amb la tradició fabril i va optar per una mena d’economia de xaranga -un Lloret a l’engròs- que, ara, ens adonem que és més pròpia de país en vies de desenvolupament. El país va seguir l’estratègia. I Catalunya ha passat de ser “el nord del sud” a liderar “el sud del nord”. El país fa dècades que no va bé. Ha optat per la via del cofoisme i de l’orgull injustificats que caracteritza els tocats per una certa ganduleria.
Tot això és la meva opinió, evidentment. Però si agafem les dades de l’Idescat observarem que el subsector del comerç d’allotjaments, menjars i begudes (hotels, bars i restaurants) representa el 9% de la facturació del sector serveis a Catalunya. A França és el 3,5% i a Itàlia el 5%… i a Espanya el 8%! Vostès mateixos.
Tanco com he començat. Abans de la pandèmia vaig haver de passar per la plaça Reial –feia molts anys que no hi havia estat, i espero no haver-hi de tornar mai més–. L’indret entranyable per on havien circulat carruatges i cotxes des de temps immemorials s’havia “recuperat per al vianant”. Ara era un aquelarre de terrasses farcides de gent que, entre “paelas” insalubres i tapes mediocres, aplaudien, complaguts, uns saltimbanquis que gesticulaven al centre de la plaça. Tot molt mediterrani.
Xavier Roig
«A tomb sobre el carrer d’Enric Granados»
A la imatge, una bicicleta travessa pel bell mig de la plaça Letamendi. No existeix cap mena de separació entre ciclistes, vianants i usuaris d’aquest espai públic.
«Fa un parell de dies una veïna i membre de “SOS Enric Granados”, manifestava la seva opinió, molt majoritària entre el veïnat del carrer d’Enric Granados, a través d’EL PERIÓDICO, que el que és considerat un dels millors carrers de Barcelona, pateix un greu deteriorament a causa de la proliferació de bars, restaurants, hotels i conseqüentment augment de terrasses que el converteixen més que en un carrer en un llarg i extens menjador amb les conseqüents molèsties que això ocasiona a tothom.
M’afegeixo als seus comentaris, per posar en evidència la mala planificació viària, que inicialment pretenia ser “peatonal” i reconvertit finalment en un carrer multiviari: carril cotxes, al mig aparcament de motos i jardineres que impedeixen la bona visibilitat, per part de les persones que l’hem de creuar pels passos dels semàfors, el doble carril bici, que segons dades publicades és un dels més concorreguts de la ciutat.
I és aquí on també hem de posar l’accent, ja que algú de l’Ajuntament de Barcelona, va tenir la “brillant ocurrència” d’atorgar carta de naturalesa al que feien les bicicletes pel seu compte: travessar la Plaça Letamendi, tant per la part de muntanya com per la de mar, pel bell mig de la mateixa. I, obviant la planificació inicial que feia circular les bicicletes vorejant l’acera de l’edifici d’Hisenda. Així, doncs, tenim un dels pocs espais verds de la zona i d’esbarjo infantil a un costat i l’altra de la plaça, ocupat tot el dia per la circulació de les bicicletes amunt i avall amb el conseqüent perill que això comporta i impedint el normal ús d’un espai verd creat i pensat per a la gent del barri.»
Montserrat Minobis, periodista
No apadrineu una terrassa, sinó un veí afectat per les molèsties
No deixo de llegir notícies sobre “l’apadrinament” per part de gent famosa i coneguda de terrasses i vetlladors a la nostra ciutat. El cert és que queda molt ‘xic’ i fantàstic això d’apadrinar una terrassa, sobretot si no la tens a sota o al costat de casa teva. Per això, proposo i faig una crida, a tot aquell famós o no famós, que vulgui apadrinar un veí o comunitats de veïns afectats per les terrasses (els hi asseguro que no els hi faltarà feina), ja que sembla que tot ara hagi de girar en torn a l’oci i a la gresca, al turisme i a la xerinola, i la gent i veïns que ho hem de suportar a diari i que vivim a Barcelona, perquè recordem que ara hi ha terrasses estiu i hivern, no comptem per a res i quedem relegats a un tercer o quart pla.
Doncs no, senyors, no serà el cas. Els hi faré una mica de recordatori: fa cosa d’un any i mig un grup de veïns del carrer Enric Granados vam haver de mobilitzar-nos i organitzar-nos en associació en veure l’abús que es cometia en la gran majoria de les terrasses instal·lades al nostre carrer, abusos de la talla de tenir llicència per 3 taules (és a dir, pagar per tres taules) i arribar-ne a comptar fins a 15. O no tenir llicència per cap taula i tenir-ne 10 o 12 (el negoci del segle). Amb tot el que això comportava: soroll, molèsties, voreres intransitables, etcètera, i sense que hi hagués cap conseqüència.
Vam començar una tanda de reunions veïnals amb el consell del districte, ajuntament, plens de l’ajuntament, intentant que algú ens expliqués el que estava passant. En un principi ens van dir que es farien unes tongades informatives als restauradors, explicant-los bàsicament que si vostè paga per 3 taules, ha de tenir 3 taules. Algú va fer cas? Doncs no. I sabeu quan van començar a bellugar-se? Quan es va aconseguir que es sancionés econòmicament i es retiressin les taules que hi tenien de més. Llavors tothom muts i a la gàbia.
Com a associació i com a particulars afectats, el que demanem és una racionalitat , una normativa , un estudi de l’entorn per saber quantes taules corresponen i unes inspeccions amb aquest tema, ja que sinó, feta la llei, feta la trampa. Diuen que les taules de fora són per la gent fumadora? Doncs se’n posen dues o tres i no quinze, fixeu-vos que la gent que fuma és una minoria.
Demanem que l’equip de govern es posi les piles i enllesteixi d’un cop la normativa per regular tot això, i que aquest tema no es demori més, ja que portem 5 anys patint-ne les conseqüències i cada dia veiem que la cosa va a més. És realment desmotivador quan ens assabentem que aquesta normativa queda “congelada” fins l’any 2018. A més a més, hem de llegir que “els locals afectats confien que no hi hagi mà dura mentre arriba la solució definitiva”. Què hi ha ciutadans de primera i de segona aquí? No hi ha mà dura si jo ocupo espai públic (zona blava, per exemple) sense pagar? La mà dura arriba en menys de 5 minuts i en forma de multa, us ho ben asseguro.
La saturació del model turístic
BARCELONA / La saturació del model turístic
Tomàs Navarro (Barcelona)
Dilluns, 13 de juliol del 2015
A cap altra ciutat d’Europa he vist la proliferació d’autobusos turístics i altres serveis destinats als visitants, a més de les nombroses formacions de cues i aglomeracions de turistes que actualment es veuen a Barcelona. La saturació del model turístic a la capital catalana és un dels motius que explica, entre altres, els canvis que hi ha hagut a l’ajuntament en les últimes eleccions municipals.
A la vegada, posa en evidència que els que han impulsat aquest model basat en el monocultiu del turisme ho han fet en defensa d’uns interessos que no necessàriament coincideixen amb els interessos dels barcelonins. Els riscos que aquest model comporta són evidents.
Hi ha un risc que Barcelona es converteixi en un parc temàtic en què els barcelonins anem perdent cada vegada més espais i identitat enfront de la indústria del turisme de masses. Davant la constatació que aquest model ha tocat sostre, un dels reptes que té la ciutat és el de propiciar un canvi de model productiu. I que així s’afavoreixi un retorn a l’economia productiva local enfront d’uns models caducs basats en l’especulació i la massificació, que ja han mostrat les seves limitacions.
El dret al descans (rèplica a La Vanguardia)
EL DRET AL DESCANS
Provoca astorament llegir a la secció Pel forat del pany (“Música als hotels“, La Vanguardia 28/V/2015) que alguns hotelers de Barcelona consideren que les queixes veïnals a causa dels sorolls que provoquen les terrasses interiors instal·lades als patis d’illa i terrats dels hotels arriben a “excessos ridículs” sobre el dret al descans.
Pel que fa a l’anècdota concreta que justificaria l’opinió d’aquests hotelers, el fet inqüestionable és que quan s’obliga a aturar una activitat musical és perquè l’establiment en qüestió no disposa de l’autorització corresponent. I aquest és el problema.
El sector hoteler, o almenys una part del sector, ha gaudit des de fa anys d’una impunitat administrativa que li ha permès organitzar tota mena d’activitats a l’aire lliure sense tenir en compte la seva repercussió sobre els veïns de l’entorn. En efecte, el reiterat incompliment de la normativa contrasta amb els centenars de queixes i denúncies que es formulen al llarg de l’any en el conjunt de la ciutat pels sorolls de les terrasses dels hotels, sense que aquestes denúncies es tradueixin en sancions per part de les autoritats municipals.
Per acabar, resulta summament greu entrar en el terreny de la ridiculització i banalització de drets bàsics fonamentals com ara el dret al descans de les persones, supeditat al negoci dels hotels i a les ganes de gresca que tinguin en aquell moment els seus clients.
Judit Grèbol
Barcelona 04/06/2015
http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20150604/54432069147/el-dret-al-descans.html#ixzz3cDs2f8tL
SOS ENRIC GRANADOS 