Opinions

La volíeu al mapa? Doncs ja hi és.

Posted on Updated on

Imatge de la Torre Agbar, candidata a futura seu de l’Agència Europea de Medicaments, s’ha salvat de convertir-se en un altre hotel pels pèls. La diferència de la rendibilitat social per a la ciutat entre un ús i l’altre resulta abismal …

XAVIER ROIG

(Diari ARA 22/06/201)

«Tot és resultat d’una política populista de llarg recorregut amb uns quants fent-se rics».

«El senyor Joan Gaspart (mare meva!) encara presideix Turisme de Barcelona. El senyor Clos (que va traslladar l’empresa a Madrid) encara presideix el gremi d’hotelers… de Barcelona».

En els darrers temps s’ha encetat una polèmica sobre la Barcelona turística que, com tot en aquest país, ha generat dos bàndols: els que hi estan a favor i els que hi estan en contra. Encara que m’hi he pronunciat, no voldria arrenglerar-me en una opció de manera simplista. La meva oposició al fet turístic no ve provocada perquè em molesti personalment. No visc en una població on vinguin turistes, no estiuejo en un indret turístic… Això ho dic perquè vivim en un país on les coses i els fets són jutjats en funció de si ens beneficien o ens perjudiquen. Procuro que no sigui el meu cas.

La meva oposició al turisme de masses ve donada per dos fets que considero objectius i que voldria enumerar. En primer lloc, crec que el turisme pot aportar una part de riquesa addicional distribuïda, només addicional, si està ben regulat i controlat. Promocionar el turisme massiu exageradament és una forma de populisme utilitzat pels governs que no saben oferir res millor als seus administrats. És una entrada fàcil de divises i una forma de creació massiva de llocs de treball -de baixa qualitat, això sí-. Com que aquesta és una manera còmoda d’inflar l’economia nacional, té lloc un fenomen evident: el sector turístic es menja qualsevol altra activitat que requereixi més esforç, tant administratiu, econòmic, com professional. Quan el tortell del PIB queda excessivament decantat a favor del turisme -generalment a causa d’un govern lax (local, regional o nacional)- aquest sector aprofita l’ocasió per xuclar recursos públics en excés -té un gran pes, però la seva contribució neta a les arques fiscals és negativa-. D’això ja n’han parlat a bastament diferents economistes.

L’altra raó que justifica la meva oposició al turisme massiu globalitzat és la no sostenibilitat mediambiental del negoci. Quan vaig veure per primer cop la reproducció del David de Miquel Àngel a la plaça de la Senyoria de Florència, em va venir al cap la idea que tots aquests indrets tan famosos acabarien esdevenint parcs temàtics. Vaig fer números. Senzills, no es pensin. Posem per cas que tots els europeus de les generacions futures vulguin visitar Roma un cop a la vida -suposició gens agosarada- i, per tant, que pretenguin anar a la Fontana de Trevi. Donat que cada any neixen uns cinc milions i mig d’europeus de la Unió Europea, conclourem que la Fontana de Trevi haurà d’acollir, només d’europeus, cinc milions de persones a l’any. Això vol dir 15.000 persones al dia si tots es distribueixen uniformement al llarg de tots els dies de l’any. Com que aquesta distribució uniforme no tindrà lloc, i com que, a més dels europeus, cal sumar-hi els americans, els xinesos, els indis, els japonesos, etc. ja poden vostès observar que el tema no s’aguanta. Ni a Roma ni enlloc. A més, considerin la contaminació afegida: avions, tractament d’aigües, transport terrestre, plàstics, papers, etc. Insostenible. Algú dirà que aquest columnista ha visitat la Fontana de Trevi i que, si ell ho ha fet, els altres també hi tenen dret. Doncs no. Quan jo era petit i anàvem a Barcelona a visitar la família el meu pare aparcava al carrer Urgell de Barcelona allà on volia. I ara no hi pot aparcar ningú. Les coses són com són.

Dit això, el cas de Barcelona és particular. Els polítics de l’època (1992) es van inventar l’eslògan populista “Hem de posar Barcelona al mapa”. Frase que, analitzada en detall, ja es veu que és una bajanada de dimensions colossals. L’objectiu era inflamar el xovinisme metropolità, una mena de nacionalisme localista sense sentit, i assegurar-se la reelecció. I d’aquesta operació ençà, que arrenca després dels Jocs Olímpics, el turisme ha estat gestionat en favor propi pels senyors del turisme local. Sense cap control. El periodisme d’investigació podria, amb pocs diners, analitzar els polítics retirats que van a parar al sector turístic. Nosaltres tenim portetes giratòries -petites, però portetes al capdavall- que fan molt de mal. Turisme enraonat i de qualitat? Per favor! Si tots els que hi eren ara fa vint-i-cinc anys encara hi són! Els mateixos. El senyor Joan Gaspart (mare meva!) encara presideix Turisme de Barcelona. El senyor Clos (que va traslladar l’empresa a Madrid) encara presideix el gremi d’hotelers… de Barcelona. Ep, i ho fa amb el senyor Gaspart (altre cop!) de vicepresident.

Que el turisme a Barcelona està desbocat i la seva gestió ha esdevingut immensament complicada? Sí. Que el tema no té solució? A mi m’ho sembla; el mal ja està fet. Que tot és resultat d’una política populista de llarg recorregut amb uns quants fent-se rics? També. És el que té voler “col·locar-se al mapa” sense preguntar-se què vol dir i per a què serveix.

Anuncis

“La cara oculta de la superilla”

Posted on

«Si tanquem uns carrers al trànsit, aquest anirà per altres. La cara oculta és col·lapse per a cotxes, busos i tramvies. Vaja, l’invent del segle.»

José Prado. Barcelona (El Periódico, 8 gener 2016)

1862476_1

 

No apadrineu una terrassa, sinó un veí afectat per les molèsties

Posted on Updated on

http://www.elperiodico.com/es/entre-todos/participacion/apadrineu-una-terrassa-sino-vei-afectat-per-les-molesties-58721#

una-terraza-calle-enric-granados-1456439721300

No deixo de llegir notícies sobre “l’apadrinament” per part de gent famosa i coneguda de terrasses i vetlladors a la nostra ciutat. El cert és que queda molt ‘xic’ i fantàstic això d’apadrinar una terrassa, sobretot si no la tens a sota o al costat de casa teva. Per això, proposo i faig una crida, a tot aquell famós o no famós, que vulgui apadrinar un veí o comunitats de veïns afectats per les terrasses (els hi asseguro que no els hi faltarà feina), ja que sembla que tot ara hagi de girar en torn a l’oci i a la gresca, al turisme i a la xerinola, i la gent i veïns que ho hem de suportar a diari i que vivim a Barcelona, perquè recordem que ara hi ha terrasses estiu i hivern, no comptem per a res i quedem relegats a un tercer o quart pla.

Doncs no, senyors, no serà el cas. Els hi faré una mica de recordatori: fa cosa d’un any i mig un grup de veïns del carrer Enric Granados vam haver de mobilitzar-nos i organitzar-nos en associació en veure l’abús que es cometia en la gran majoria de les terrasses instal·lades al nostre carrer, abusos de la talla de tenir llicència per 3 taules (és a dir, pagar per tres taules) i arribar-ne a comptar fins a 15. O no tenir llicència per cap taula i tenir-ne 10 o 12 (el negoci del segle). Amb tot el que això comportava: soroll, molèsties, voreres intransitables, etcètera, i sense que hi hagués cap conseqüència.

Vam començar una tanda de reunions veïnals amb el consell del districte, ajuntament, plens de l’ajuntament, intentant que algú ens expliqués el que estava passant. En un principi ens van dir que es farien unes tongades informatives als restauradors, explicant-los  bàsicament que si vostè paga per 3 taules, ha de tenir 3 taules. Algú va fer cas? Doncs no. I sabeu quan van començar a bellugar-se? Quan es va aconseguir que es sancionés econòmicament i es retiressin les taules que hi tenien de més. Llavors tothom muts i a la gàbia.

Com a associació i com a particulars afectats, el que demanem és una racionalitat , una normativa , un estudi de l’entorn per saber quantes taules corresponen i unes inspeccions amb aquest tema, ja que sinó, feta la llei, feta la trampa. Diuen que les taules de fora són per la gent fumadora? Doncs se’n posen dues o tres i no quinze, fixeu-vos que la gent que fuma és una minoria.

Demanem que l’equip de govern es posi les piles i enllesteixi d’un cop la normativa per regular tot això, i que aquest tema no es demori més, ja que portem 5 anys patint-ne les conseqüències i cada dia veiem que la cosa va a més.  És realment desmotivador quan ens assabentem que aquesta normativa queda “congelada” fins l’any 2018. A més a més, hem de llegir  que “els locals afectats confien que no hi hagi mà dura mentre arriba la solució definitiva”. Què hi ha ciutadans de primera i de segona aquí? No hi ha mà dura si jo ocupo espai públic (zona blava, per exemple) sense pagar? La mà dura arriba en menys de 5 minuts i en forma de multa, us ho ben asseguro.

Presentació de l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible (ABTS)

Posted on Updated on

Text del comunicat:

Les entitats que subscrivim aquest comunicat ens hem constituït com a Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible, amb la voluntat de ser una part activa en la definició del model turístic que ha de prevaldre a Barcelona.

Aquesta assemblea es crea davant del panorama de sobreexplotació turística a què està sotmesa la ciutat per l’acció de lobbies i governants: afebliment del teixit social i econòmic, expulsió del veïnat dels seus barris, mercantilització i sobreocupació de l’espai públic, i augment de la precarització laboral, entre d’altres.

Un exemple més concret d’aquest monocultiu es la manera en què la majoria de l’oposició, els lobbies turístics i no pocs mitjans han reaccionat a la moratòria d’allotjaments turístics, la primera mesura durant molt de temps realment adreçada a poder plantejar alternatives a aquesta gestió del turisme a la ciutat.

En aquest context, entitats i col·lectius que portem temps treballant als nostres barris la gestió del turisme i el model de ciutat, exposarem una sèrie de reivindicacions en roda de premsa el proper dilluns 9 de novembre a partir de les 11:30 al Casal de Barri Pou de la Figuera (C/ Sant Pere Més Baix 70), a càrrec de representants veïnals dels diferents barris. amb introducció de Itziar González (ex-regidora de Ciutat Vella i membre del Parlament Ciutadà, present a l’ABTS).

Aquestes demandes es basen en la necessitat de fer efectiu el poder regulador de l’Ajuntament sobre la fàbrica turística, prioritzant els interessos comuns per davant dels interessos privats.

L’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible treballarà sobre tres eixos: decreixement turístic, redistribució de beneficis econòmics i foment d’economies alternatives al monocultiu turístic.

L’objectiu final és que tota la població de Barcelona pugui decidir col·lectivament un model de ciutat sostenible, tant social com ambientalment. Es tracta d’una qüestió d’absoluta urgència social.

Barcelona, 9 de novembre del 2015

Signen: Assemblea de Joves de Ciutat Vella, Assemblea Gòtic, Associació de Veïnes i Veïns de l’Òstia, Associació de Veïns i Veïnes del Barri Gòtic, Ciutat Vella No Està En Venda, Fem Plaça, El Raval no esta en venta, Veïns de La Rambla, Associació de Veïns i Veïnes Sagrada Família, SOS carrer Enric Granados, PisosTurísticsNO, Recuperem el Niza, Plataforma Gràcia On Vas, Assemblea Social Guinardó-Can Baró, Defensem els Tres Turons, Plataforma Defensem el Park Güell, Plataforma de Guies de Turisme, Salvem pensions – Gràcia, Ecologistes en Acció Catalunya, Poble Nou X un Turisme Sostenible, Fem Sant Antoni, Parlament Ciutadà, Som Paral•lel, Plataforma No Hotel al Rec Comtal, FAVB.

La saturació del model turístic

Posted on Updated on

BARCELONA / La saturació del model turístic

Tomàs Navarro (Barcelona)

Dilluns, 13 de juliol del 2015

A cap altra ciutat d’Europa he vist la proliferació d’autobusos turístics i altres serveis destinats als visitants, a més de les nombroses formacions de cues i aglomeracions de turistes que actualment es veuen a Barcelona. La saturació del model turístic a la capital catalana és un dels motius que explica, entre altres, els canvis que hi ha hagut a l’ajuntament en les últimes eleccions municipals.

 A la vegada, posa en evidència que els que han impulsat aquest model basat en el monocultiu del turisme ho han fet en defensa d’uns interessos que no necessàriament coincideixen amb els interessos dels barcelonins. Els riscos que aquest model comporta són evidents.

Hi ha un risc que Barcelona es converteixi en un parc temàtic en què els barcelonins anem perdent cada vegada més espais i identitat enfront de la indústria del turisme de masses. Davant la constatació que aquest model ha tocat sostre, un dels reptes que té la ciutat és el de propiciar un canvi de model productiu. I que així s’afavoreixi un retorn a l’economia productiva local enfront d’uns models caducs basats en l’especulació i la massificació, que ja han mostrat les seves limitacions.

L’autorregulació del sector

Posted on Updated on

WP_20150703_18_40_08_Pro
Imatge recent de la terrassa del Creps Barcelona (Enric Granados, 38).
El local incompleix de manera flagrant l’Ordrenança de Terrasses.

L’Ajuntament (al menys sota el mandat convergent) sempre ha confiat molt en el que anomenen l’autorregulació del sector. Opinen que el mateix sector turístic es limita en les seves activitats per evitar molèsties als veïns donada la seva enorme consciència social.

Aquí tenim un exemple: el restaurant “Creps Barcelona” té un vetllador davant del número 38 del carrer Enric Granados, aquest vetllador des del primer dia incompleix nombroses disposicions de l’Ordenança municipal.

Arran de les nostres queixes,l’Ajuntament va intervenir i va limitar una mica l’ocupació d’aquest vetllador fent respectar la meitat de l’amplada de la vorera pels vianants i fent retirar les mampares laterals, la resta d’incompliments els va “perdonar”.

Poques setmanes després el restaurant es va autorregular per tornar a la situació anterior: va tornar a posar les mampares laterals i va tornar a ocupar una bona part del pas mínim de vianants.

En la foto es poden veure les mampares laterals, que s’havien retirat, muntades una altra vegada, l’amplada lliure per vianants és de 1,90 m, no arriba al 30 % del total de la vorera quan hauria de ser del 50 %.

El dret al descans (rèplica a La Vanguardia)

Posted on Updated on

h10-metropolitan

EL DRET AL DESCANS

Provoca astorament llegir a la secció Pel forat del pany (“Música als hotels“, La Vanguardia 28/V/2015) que alguns hotelers de Barcelona consideren que les queixes veïnals a causa dels sorolls que provoquen les terrasses interiors instal·lades als patis d’illa i terrats dels hotels arriben a “excessos ridículs” sobre el dret al descans.

Pel que fa a l’anècdota concreta que justificaria l’opinió d’aquests hotelers, el fet inqüestionable és que quan s’obliga a aturar una ­activitat musical és perquè l’establiment en qüestió no disposa de l’autorització corresponent. I aquest és el problema.

El sector hoteler, o almenys una part del sector, ha gaudit des de fa anys d’una impunitat administrativa que li ha permès organitzar tota mena d’activitats a l’aire lliure sense tenir en compte la seva repercussió sobre els veïns de l’entorn. En efecte, el reiterat incompliment de la normativa contrasta amb els centenars de queixes i denúncies que es formulen al llarg de l’any en el conjunt de la ciutat pels sorolls de les terrasses dels hotels, sense que aquestes denúncies es tradueixin en sancions per part de les autoritats municipals.

Per acabar, resulta summament greu entrar en el terreny de la ridiculització i banalització de drets bàsics fonamentals com ara el dret al descans de les persones, supeditat al negoci dels hotels i a les ganes de gresca que tinguin en aquell moment els seus clients.